“Le coeur posé”

-Així que la vas trobar, la meva mare senegalesa? -m’ha preguntat l’Ibrahim de retorn a Madrid, des de Nouakchott.

-La vaig trobar justament allà on m’havies indicat. S’estava a la vorera, asseguda en un tamboret, venent arròs al costat de la parada dels autobusos que van a Bamako.

-Va estar contenta?

-Molt contenta! Em va explicar que tu dormies a la sala d’espera amb altres migrants.

-Ah, sí! Entre maletes i paquets...

-I que et donava menjar, et rentava la roba i et deixava dutxar amb una galleda i sabó darrere de la barraca on prepara l’arròs.

L’Ibrahim riu satisfet.

-A Nouakchott m’hi vaig quedar quatre mesos! -recorda.

Treballava amb una carreta i un burro. Portava aigua a les cases del barri d’Arafat. La mare senegalesa se’n va cuidar fins que l’Ibrahim va aconseguir estalviar els diners suficients -uns 20 euros- per poder-se pagar un bitllet a Nouadhibou i continuar així el viatge a través de la frontera marroquina.

La mare senegalesa no és, evidentment, la veritable mare de l’Ibrahim.

De la seva mare de debò no en té cap notícia des de fa mesos.

És una història trista, explica. El pare se’n va anar amb una altra dona. Una madrastra que tenia la mà llarga, no el deixava anar a l’escola i li pegava sovint. La mare tenia prohibit anar al poble a veure’l. Però ella hi anava de tant en tant; ho feia d’amagat. Fins que un dia ja no hi va anar més. Aquest és un dels motius de l’Ibrahim per fugir i començar el seu llarg viatge fins a Europa.

Recorda que, en arribar sa i estalvi després de naufragar al mar d’Alborán, va trucar al pare.

-Em pensava que ja t’havies mort -li va contestar ell, amb una veu tallant com un ganivet, freda com el glaç.

Ara la família de l’Ibrahim és la xarxa que ha anat construint durant aquests dos anys que ha durat el gran viatge.

Algú li ha recomanat que marxi a Almeria a veure si troba feina. Ho hem discutit. Als camps de plàstic d’Almeria els migrants com ell, joves, forts, sense papers, són explotats com animals i viuen en unes condicions míseres, d’indigència i marginació, de pressió policial, amb la por al cos i el cor agitat. Els pocs diners que els paguen no els permeten progressar i els mantenen en un estat de supervivència crònic. Aquells a qui els exploten com si tinguessin dret a guanyar diners servint-se de les seves vides, diners indignes, ara resulta que els consideren els culpables de la seva pròpia misèria personal: així ha sigut sempre la història de la humanitat, les forces de l’exclusió xocant amb les forces de l’hospitalitat.

Decidim que no anirà a Almeria. Mirem en un bar les notícies, el bar Mandela, a la plaça Mandela de Lavapiés. Mengem un thieboudienne excel·lent. Sort que l’Ibrahim no entén el que diuen -sobre ell, i la gent com ell- aquests nous dirigents polítics de la paraula enverinada i l’ànima corrompuda, fins i tot més corrompuda que la butxaca. L’Ibrahim, el noi que vol viure, resulta que és culpable dels problemes d’Espanya! S’ha de tenir poca vergonya!

Hi ha algunes frases de l’Ibrahim, quan explica la seva aventura, que val la pena reproduir tal com ell les diu.

Durant els mesos que va estar amagat als boscos de Nador, amagat de la policia marroquina, que si els enxampava els robava els diners i els apallissava, es va aprimar tant, diu, que el seu cos “se’n va anar”.

El moment en què la zòdiac en què viatjava juntament amb 58 persones va començar a omplir-se d’aigua, i tots -incloses nou dones i set nens- van estar a la deriva durant vuit hores fins que els van rescatar -els homes sostenien des del mar el que quedava de la zòdiac, amb els nens i les dones a dins-, va pensar, diu l’Ibrahim, que la seva mare s’havia “perdut”.

Ara, explica l’Ibrahim, encara que hagi hagut de dormir algun dia al carrer, ja no té por: “Tinc -diu-le coeur posé ”, el cor reposat, tranquil.

Caminem pels carrers de Lavapiés. Truquem a algunes portes amigues. Busquem la xarxa que des d’aquí, des d’aquest costat de l’Estret, estén els seus fils per nuar-los amb la xarxa africana que ha acompanyat l’Ibrahim en la seva odissea. Gent amable. Que sap escoltar. Que ofereix refugi. Que posa un plat a taula. Que fa de la por paraules. Que el volen protegir d’aquest vent gelat que bufa en contra, d’una administració pública acovardida, cada vegada menys pública, més ineficient, més entregada al servei del màrqueting electoral, als miserables discursos polítics i periodístics de la por, de l’egoisme i la mala llet.

No cal donar-hi gaires voltes per saber quines són les lleis que s’han de canviar i en quin moment s’han de transgredir aquestes lleis quan van en contra de la dignitat i de la humanitat de les persones.

“Segueixo el meu destí -explica-, escolto el meu cor”. “Aquell lloc on em pugui guanyar la vida, és el lloc que estic buscant. Fer la meva petita vida, tenir una petita feina, fundar una família”.

La xarxa es desplega per sostenir l’Ibrahim i evitar que s’enfonsi. Veiem a la televisió uns homes estranys que cavalquen a camp obert. Les forces de l’hospitalitat. Les forces de l’exclusió.