12/08/2018

Lladres de burros

4 min
Dos burros africans a la regió del Txad, fronterera amb Darfur, amb el seu amo.

Només faltaven els burros. Coneixem perfectament la rapinya generalitzada i persistent dels recursos africans. Tots hem sentit parlar dels diamants, de l’or, del coltan, del petroli, de l’urani, de la maledicció que fa que els països africans més rics en recursos naturals siguin els països més inestables políticament, més destruïts.

Només faltaven els burros.

Els burros acostumen a ser, a molts països africans, un animal imprescindible, una eina de treball i un mitjà de transport com ho podia ser la bicicleta a la postguerra europea, tal com es pot veure a la pel·lícula de Vittorio de Sica El lladre de bicicletes -en realitat la traducció hauria de ser Lladres de bicicletes -, en què el robatori d’una bicicleta deixa sense feina el seu protagonista, una persona humil que viu a la ciutat de Roma.

Doncs resulta que, segons denuncia l’Associació Donkey Sanctuary, el comerç de la pell de burro s’ha convertit en un fructífer negoci per als inversionistes xinesos a Kènia; i el robatori d’animals per vendre’ls als escorxadors xinesos, en una plaga que castiga les poblacions rurals.

Segons aquesta associació, durant els últims deu anys la població de burros de Kènia s’ha reduït a la meitat -ha passat dels 1,8 milions a 900.000-, per culpa dels robatoris que deixen molts camperols sense una de les seves eines principals de subsistència i de transport.

Un tal Mohamed Sempele, llegeixo al diari Le Monde, l’any 2015 va demanar un petit crèdit per poder-se comprar un burro i un carro. El seu “pla de negoci” era el següent: si cada dia feia un viatge fins al seu poble natal, situat a 50 km de Nairobi, carregat de bidons d’aigua, els guanys diaris serien de 1.000 xílings diaris -uns 8 euros-, una suma considerable que li permetria alimentar els quatre fills i la dona, a més d’estalviar-ne una part per poder retornar el crèdit.

Però al cap d’un any d’haver inaugurat el negoci de transport de bidons d’aigua, algú li va robar el burro i Mohamed es va quedar sense feina i amb un deute impagable. Explica que va buscar l’animal per tot arreu amb l’ajuda dels seus veïns, també com fa el protagonista d’ El lladre de bicicletes quan recorre els mercats de Roma buscant la seva bicicleta, una Fides, model 1935.

Què en fan els xinesos dels burros?

La carn de l’animal no els interessa. El negoci del burro està en la seva pell. La pell de burro serveix per produir l’ ejiao, una pols que s’utilitza en la medicina xinesa tradicional per combatre l’anèmia, l’envelliment i la pèrdua de la libido. La demanda i el consum als mercats de Pequín, Canton o Xangai supera cada any les 5.000 tones d’ ejiao, quantitat que necessita polvoritzar almenys uns quatre milions de pells de burro.

Només cal fer els comptes per veure que aquesta xifra és impossible d’aconseguir dins de la Xina, de manera que els xinesos, seguint els criteris clàssics colonials, han anat a buscar mercats a l’Àfrica -no només a Kènia- on el burro encara és un animal útil i quotidià i, per tant, disposa d’una gran quantitat d’exemplars.

El sistema d’explotació és el conegut capitalisme del bastó i la pastanaga: els xinesos obren escorxadors “que donen feina a la gent” -i reben tota mena de facilitats de les autoritats locals, convenientment afalagades i embetumades-; les eines de producció i la sobirania productiva desapareixen i el negoci es globalitza, de manera que els beneficis passen a mans foranes i a butxaques invisibles i deslocalitzades -alguna d’aquestes llumeneres de la política que es pengen màsters com fan les criatures quan juguen amb pistoles de plàstic dirà que això és desenvolupar “en origen”.

El negoci dels burros, però, no té un recorregut gaire llarg, perquè el burro és un animal tossut i lent que no accepta la granja animal industrial com un espai de criança: la gestació d’un nou animal és de 13 mesos i cada femella només pot portar un animal al món a cada part. De manera que el negoci de les pells és, com passa amb tants altres recursos que ens dona la vida natural, limitat, i la seva industrialització, un crim de depredació.

Encara que tots els catalans ens proposéssim salvar aquest negoci “en origen” com un assumpte d’estat i cadascú de nosaltres cries cada any un burro, un burro català, per ajudar els camperols de Kènia, la indústria xinesa els devoraria a tal velocitat que hauríem de demanar ajuda a criadors de burros de la pell de brau i de la UE per tal de sostenir tanta voracitat.

M’he tornat a passar El lladre de bicicletes. Magnífica pel·lícula. Potser algun productor agosarat voldrà fer Lladres de burros, ensenyar la vida quotidiana d’una persona africana normal. El seu dia a dia. La casa. Els fills. Els problemes quotidians. L’amor. Les angoixes. Quan ho va filmar De Sica uns productors americans rics li van proposar Cary Grant per al paper principal. Ell ho va rebutjar i va triar un obrer de la fàbrica Brenta, Lamberto Maggiorani, i es va quedar sense productors americans. Molt millor, no?

stats