Luxleaks, l’anticapitalista fidel

QUAN EL COMISSARI DE POLICIA luxemburguès Roger Hayard va declarar dimecres al judici que s’està celebrant a Luxemburg contra Antoine Deltour, el jove que va filtrar els papers de Luxleaks, hi va haver un moment en què el públic de la sala va esclatar en una gran rialla. Va ser quan el comissari, després d’acusar Deltour de ser un “anticapitalista”, ho va justificar dient que era un lector habitual del diari electrònic Mediapart, el director del qual “és un personatge que ha publicat articles condemnant Luxemburg com un paradís fiscal”.

A Antoine Deltour se l’acusa de desvelar i filtrar nombrosos documents confidencials que va emportar-se de l’empresa auditora PricewaterhouseCoopers (PwC), on treballava. Aquests documents han permès conèixer una de les grans aberracions polítiques del sistema econòmic capitalista, consistent a crear i protegir estructures financeres legals, destinades a estalviar a grans corporacions els impostos que haurien de pagar pels enormes beneficis que obtenen als països europeus on tenen la seva principal activitat lucrativa. El govern de Luxemburg -que aleshores dirigia com a primer ministre l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker- protegia i animava aquesta pràctica “legal, encara que no fos ètica”, com el mateix Juncker va dir aleshores.

Antoine Deltour, “el traïdor”, “l’anticapitalista”, el jove filtrador, s’enfronta a una pena de deu anys de presó. Quan Antoine Deltour va decidir deixar PwC, on l’havien contractat pel seu talent, només tenia 24 anys. Hi havia dos motius principals per marxar: el primer era el malestar que li produïa l’ambient laboral; el segon, el sentiment que participava en una picaresca econòmica que anava en contra de les seves conviccions. Una vegada va decidir que deixava la feina, Deltour es va voler emportar alguns documents -per a la seva formació i currículum professional, segons ha declarat- i va ser aleshores, remenant a través del sistema informàtic, quan va descobrir els documents sensibles. Els va copiar tots, però encara trigaria alguns mesos a filtrar-los a un periodista, Edouard Perrin, que els faria arribar al Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ). Van sortir a la llum pública l’any 2014, dos anys després que Deltour deixés PwC i que la cadena de televisió France 2 avancés el seu contingut l’any 2012.

Si considerem l’acte del filtrador Deltour en termes de benefici públic, aquest jove, que avui ja té 30 anys, mereix un aplaudiment entusiasta. De fet, el Parlament Europeu li ha atorgat el premi Ciutadà d’Europa 2015, que es concedeix com a reconeixement a la promoció dels valors comuns europeus. Entre els mèrits de Deltour hi ha haver provocat que la Comissió Europea aprovi una nova legislació destinada a perseguir aquesta pràctica d’extorsió impositiva, fins ara “legal, encara que no fos ètica”.

Sobre els motius de Deltour per deixar una carrera brillant i una feina molt ben pagada en una bona empresa, hi ha, a més dels arguments de caràcter ètic, el fet de no sentir-se a gust en l’ambient de treball. És curiós que aquestes motivacions de tipus personal, completament humanes i molt enraonades -unes motivacions que tenen a veure amb la vida que t’agrada fer i la manera com et vols relacionar amb la gent que t’envolta, els compromisos amb la societat on vius, l’amor a la feina per sobre del benefici a qualsevol preu-, no mereixin gaire consideració en el dossier judicial. De fet, l’acusació del cas Luxleaks sembla trobar la pedra filosofal de la maldat de Deltour en la paraula anticapitalista, com si un anticapitalista fos, de fet, un tipus que vol fer saltar pels aires l’economia de lliure mercat. És un argument que també es fa servir en contra dels filtradors. Snowden, Manning, Assange, Ellsberg, Gibaud, Falciani. Tots plegats acusats de delinqüents. De traïdors. Traïdors a la pàtria. Traïdors a l’empresa. Culpables del pecat d’infidelitat als contractes de confidencialitat, com si aquesta traïció administrativa mereixés una alta protecció de les lleis, per sobre de les consideracions ètiques sobre la feina que sigui que t’hagi tocat fer.

També els periodistes que col·laboren amb aquestes fuites d’informació són objecte del debat entre la fidelitat a l’empresa, als grans grups, i el deure a informar. No deixa de ser interessant veure com els grans grups mediàtics van aquests últims anys per darrere dels filtradors, i només s’afanyen a informar quan els primers els obliguen a parlar del que callen, sigui per desconeixement, sigui perquè les seves empreses ja no es dediquen a informar sinó a controlar la informació que es publica. Sortosament, el sistema encara permet un degoteig permanent de la informació. Una traïció subversiva a favor de la veritat i, probablement, de la democràcia en contra de les empreses anticapitalistes. Cap revolució, doncs. Només algunes reformes. En comptes de deu anys de presó, el que mereix Deltour és que li agraeixin els serveis prestats.