Mans enlaire!
L'amenaça armada d’un guardacostes libi contra el vaixell humanitari Open Arms -molt ben tractada per aquest diari: per fi un afer internacional que mereix un interès continu de primera pàgina- i l’actuació de la justícia italiana confiscant l’embarcació, amb la fiscalia de Sicília obrint un procediment judicial per tràfic de persones, és una bona imatge que resumeix perfectament quina és l’opció i quines són les prioritats de la Unió Europea quan s’ha de decidir entre la vida de les persones, els valors ètics i els negocis o “la seguretat”, aquest aforisme imprecís -¿la seguretat de qui, dels que ja estan segurs o dels que estan en perill?- que els dirigents dels països rics -i els dictadors- utilitzen a l’engròs, sense matisos, per endolcir el que seria més correcte i aclaridor d’anomenar “els privilegis”.
¿Amb qui estem els europeus? ¿Amb els migrants que naveguen amb embarcacions de goma arriscant la vida, fugint de l’infern, de la guerra, després d’un llarg èxode a la recerca -aquesta vegada sí- de la seguretat, de la llibertat i d’una oportunitat per sobreviure? ¿O amb els soldats que amenacen amb les armes un vaixell de rescat que navega amb els braços oberts per acollir els migrants en perill de morir ofegats? ¿Donem suport també a un poder judicial que, convenientment polititzat, criminalitza la solidaritat? ¿O volem una justícia que protegeixi les persones de l’abús i els abusadors?
De fet, els europeus som dins el vaixell de rescat i som, també, dalt del vaixell de guerra: heus aquí les dues Europes. Sortosament.
Sortosament, perquè això encara ens dona una mica de joc, ja que ens permet -¿encara hi som a temps?- l’oportunitat de fer política i decidir quina de les dues Europes volem. I de quina seguretat parlem els europeus quan es tracta de la vida de les persones. De totes les persones. Em pregunto si encara hi som a temps, perquè és evident que la correlació de forces a Europa està cada vegada més inclinada en favor del conservadorisme després de dècades d’unes polítiques controlades pels negocis. Uns negocis que s’han dedicat a destruir sense complexos els moviments socials i l’estat del benestar, amb una oposició tocant la pandereta, completament abduïda per l’alegria del consum i la intoxicació del pensament distret de la Santa Mare Pantalla.
No fa gaire, el mateix dilema que ara s’ha plantejat amb Open Arms es va presentar amb el cas de l’activista i periodista Helena Maleno. La fiscalia espanyola la volia processar per tràfic de persones perquè considerava que el seu suport als migrants perduts a la Mediterrània -telefonant als serveis de rescat quan rebia notícies des d’una pastera a la deriva- era un “delicte”, dossier que el govern va traslladar -després que el rebutgés la justícia espanyola- a la fiscalia marroquina perquè “se n’ocupessin”.
I si en aquest cas es va posar de manifest la voluntat d’un país europeu i “democràtic” de traslladar a un país no democràtic un afer espanyol, per no fer el ridícul aquí i aconseguir una condemna allà, en el cas de Líbia i d’Open Arms es repeteix el mateix escenari, però atesa la història recent de Líbia la situació és encara més greu i molt més hipòcrita.
Si comencem la història pel final, s’ha de remarcar que els guardacostes de Líbia, com els que van amenaçar el vaixell Open Arms, els paga i els forma la Unió Europea, i que Espanya hi té un paper molt important. Se’ls paga, doncs, perquè facin de Líbia una muralla infranquejable als migrants, i tots sabem sobradament quines són les condicions de vida a l’altre costat de la muralla: venda de persones, violacions, assassinats, extorsions, etcètera.
Si comencem la història pel començament, val la pena recordar les revoltes àrabs, l’execució de Gaddafi, el desmembrament del país, la guerra civil i l’exportació d’aquesta guerra a Mali i el Sahel, on avui és una gran desgràcia per a almenys cinc països, tot plegat en nom de la “guerra humanitària”. Arribats fins aquí, dos detalls recents ens haurien de fer somriure si encara ens queda humor. El primer és el dossier judicial obert al “salvador” de Líbia, l’aleshores president francès Nicolas Sarkozy, que sembla que va rebre ajuda econòmica de Gaddafi, l’amic d’abans-d’ahir i executat ahir amb l’ajuda de l’exèrcit francès.
El segon detall és el fet al·lucinant que el fill de Gaddafi, Saïf al-Islam, després de set anys de guerra i de destrucció del país, anunciï la seva candidatura a governar-lo: ¿ens podem imaginar d’aquí un any la Unió Europea pagant als soldats de Gaddafi “la seguretat” dels europeus, la formació i la venda d’armes per disparar en contra dels Open Arms supervivents? En tot cas, si un Gaddafi recupera el poder a Líbia, potser tornaran a fluir els negocis d’abans-d’ahir, la normalitat del lliure mercat; potser el senyor Aznar hi podrà vendre la dessaladora de l’empresa Abengoa que no va poder vendre -però sí cobrar-ne la comissió-, la mateixa companyia que tenia el senyor Borrell al consell d’administració. Potser, potser, potser... Perquè no tots els negocis es fan amb la venda d’armes, no?
