CARRETERES SECUNDÀRIES

Mig minut d'atenció cansa

Converso amb un bon amic. Metge. Una persona que fa anys que volta pel món treballant en els escenaris més necessitats, més pobres. Explica que cada vegada és pitjor. No el món. El món també, esclar, el món està fet un desastre, però del món ja fa anys que en parlem. El que volia dir és que cada vegada és pitjor aquí. Quan torna a casa.

“Fa uns dies -explica- vaig anar a sopar amb uns amics de la universitat. Com sempre que ens trobem, van tenir un petit moment per interessar-se pel que jo faig, pels «meus malalts» i les «meves coses». «Que parlí l’E.!», diuen, aleshores, condescendents. «Vinga, noi, explica!»”

Però quan el meu amic comença a parlar, a parlar del món que ell coneix de primera mà, els seus col·legues, els seus amics “d’aquí” no el poden escoltar ni un minut sencer. A partir dels trenta segons perden la concentració, l’interès, així que li donen un copet a l’espatlla. “Molt bé, noi”, “Molt interessant”, “Però quin horror, no, tot això que expliques?” I tornen amb passió als temes que més els ocupen: el Procés, el futbol i les dones. O les dones, el Procés i el futbol. O el futbol, les dones i el Procés.

El meu amic, esclar, per poder fer la seva feina, “les seves coses”, necessita diners. Així que de vegades en demana. En demana humilment, aprofitant aquests sopars o altres trobades amb “els d’aquí”. Reparteix papers plens d’informació sobre “les seves coses”, els comptes de les despeses, dos i dos fan quatre, sobretot que quedi clar que els diners van destinats als pacients, ja sabem tots plegats la colla d’aprofitats que hi ha pel món -“Hòstia, l’altre dia em van explicar el cas d’un marroquí, que...”-, sobretot, doncs, els comptes clars. Caram, sí que és car un tractament per a un negret amb tuberculosi en un país on ni tan sols hi ha hospitals, deunidó, oi? En fi, que aquí el tenim, al meu amic, repartint papers a tort i a dret, donant explicacions.

“Quin horror, quin horror!”, diu que s’exclama cada vegada un dels seus millors donants. “Mare meva, mare meva!” “No m’ho expliquis més!” Signa el taló i prefereix no escoltar-lo.

Aquest, com a mínim, signa. Cosa que és tot un èxit.

No li dedica ni tan sols el mig minut d’atenció, però signa. Paga.

La resta cada vegada paguen menys. La resta, i quan diu la resta el meu amic es refereix a la gent normal que abans l’escoltaven més d’un minut i molt sovint pagaven, la resta, dic, ha deixat de pagar, cada dia paga menys. L’interès per escoltar i la butxaca s’han anat desinflant alhora. Aquests amics eren els que estaven una mica... polititzats, conscienciats? Gent d’idees, per dir-ho d’alguna manera.

Els altres, els “Quin horror!”, “Déu meu, on anirem a parar”, “No ho vull ni sentir”, aquests són els de l’antiga beneficència de sempre, no només els rics, també aquells de la cultura que tan bé retrata Berlanga a la pel·lícula Plácido, que s’havia de dir Ponga un pobre en su mesa però la censura franquista ho va prohibir.

Curiosament, aquest grup, el de la beneficència, és el més actiu, potser perquè encara creu en el Judici Final, mentre que els preocupats per ells mateixos i la justícia terrenal, els que pensen en el dia a dia, en la vida tal com és, els de “les idees”, aquests s’han anat decantant cap a preocupacions més properes: Procés, futbol, dones; o dones, Procés i futbol.

Comentàvem amb el meu amic que totes les famílies benestants de la nostra estimada ciutat tenen un familiar, germà, nebodet o nebodeta, fill o filla, que treballa o ha treballat -o treballarà- en una ONG, i que això feia que abans, sobretot el dia de Nadal, que és el gran dia de la família, el dia de l’amor i de les llàgrimes, l’oenager en qüestió tingués una bona estona per explicar “aquelles coses que també passen”. Dèiem que últimament, però, el temps d’atenció s’ha anat reduint, i que fins i tot en aquests moments plens de sentiments i bones intencions costa mantenir l’interès més enllà d’un minut.

Potser per aquest dèficit d’atenció que es va estenent arreu, també en el paper escrit, he esperat fins al final de l’article per explicar tan breument com pugui algunes de les històries que li preocupen aquests dies al meu amic: la història d’un noi sudanès que va començar fa anys la seva epopeia migratòria. Amb deu companys van aconseguir arribar a Líbia, on van ser venuts com a esclaus. Un dia es van escapar del recinte on els tenien vigilats. Els guàrdies van disparar, van morir sis dels nois. Els dos que es van escapar van aconseguir arribar al Marroc i embarcar-se en una pastera cap a Espanya. La barca va enfonsar-se i un dels nois va morir ofegat. El que va sobreviure viu avui entre nosaltres a Barcelona, curant-se d’una greu malaltia. Una altra història: la d’una congolesa que va arribar malalta a Barcelona, va ser abandonada al carrer una cop curada, es va tirar al metro desesperada, va perdre les dues cames, la seva mare vol venir a cuidar-la, però no li donen el visat perquè no pot dipositar els diners que se li exigeixen: no se’n fien que després torni... Heus aquí dues històries en menys de mig minut. Gràcies per la seva atenció si és que han aconseguit arribar fins al final.