CARRETERES SECUNDÀRIES

Un minut de veritat

Els nous revolucionaris d’avui, els més perillosos per al poder establert, ja no surten ni es fan en la lluita de classes, aquesta lluita que Chomsky defineix com la tensió entre els que donen les ordres i els que obeeixen, sinó que surten del penediment i la soledat. Fills de la tecnologia, empleats genials de les grans corporacions, un dia decideixen que ja n’hi ha prou de ser una peça més, aïllada, especialitzada, molt ben pagada -extraordinàriament ben pagada-, de la cadena de corrupció i extorsió sense límits i, sigui pel que sigui, aixequen el cap, aixequen el dit i diuen: “Ep! Ja n’hi ha prou! Això que estem fent és una vergonya insuportable! El meu talent i la meva intel·ligència haurien de servir per a alguna cosa més que per fer mal, enriquir els corruptes, empobrir la població i promoure guerres i negocis de sang! Sisplau, un minut de veritat!”

Un d’aquests nous penedits, Christopher Wylie, és el filtrador de l’empresa Cambridge Analytica, responsable de fer servir les informacions personals de Facebook per manipular l’opinió pública creant notícies falses i promovent teories de la conspiració, coses que amaneixen un discurs i una cultura d’extrema dreta -dreta alternativa, en diuen- adaptada als nous temps de l’economia global construïda sobre unes desigualtats sense precedents.

Dos dels èxits més recents d’aquesta cultura han sigut precisament el Brexit i l’elecció del sonat de Donald Trump.

També igual que altres filtradors -Snowden, Manning, Assange, Falciani, Deltour...-, Christopher Wylie és un noi molt jove que va fitxar per l’empresa que ara denuncia als 24 anys. Cabells tenyits de color fúcsia, vegà, Wylie, que ha decidit parlar aquests dies amb els periodistes i ha comparegut al Parlament britànic, sorprèn per la seva claredat: entre un consumidor i un elector no hi ha cap diferència. De la mateixa manera que es pot fer consumir un producte que no ens convé però ens pot arribar a semblar imprescindible, el vot es pot reconduir, manipular. La informació i les dades personals són la base inestimable d’aquesta manipulació del gust i de les idees.

Hi ha una manera antiga de pressionar el consumidor: per exemple, jo mateix, abans del meu últim viatge, vaig voler comprar una maleta per internet. A partir d’una consulta, encara avui, després de tornar del viatge, cada cop que engego l’ordinador rebo desenes d’anuncis de maletes de tots els colors, preus i mides.

A partir d’aquesta manera tradicional -tu busques una cosa, la màquina ho sap i te n’ofereix cinquanta mil-, Wylie ha explicat com Cambridge Analytica introdueix un pas nou que consisteix a crear perfils psicològics de la personalitat de l’usuari servint-se d’internet i de les xarxes socials, principalment Facebook. Per exemple, fent petits qüestionaris. Només amb una desena de respostes de “m’agrada”, la màquina algorítmica, diu Wylie, ja et coneix millor que els teus col·legues de la feina. Amb 70 respostes, millor que un amic. Amb 150 ja superarà el coneixement que tenen de tu els teus familiars. I amb 300 el de la teva parella.

Un cop la màquina sap com podem arribar a ser de simples i de burros, aleshores comença l’atac per modificar la teva percepció de la realitat i, evidentment -aquest és, precisament, l’objectiu d’una campanya electoral-, modificar el teu vot. Arribats a aquest punt ja no hi ha ni regles ni escrúpols de cap mena. Una de les tècniques més exitoses serà, per exemple, fomentar la paranoia i les teories conspiratòries. Exemple: introdueixes una notícia falsa a Facebook. Un cop llegeixes la notícia falsa que sembla versemblant, quan mires la televisió i t’adones que no en parlen t’empatolles amb la teoria de la conspiració: ens estan amagant la realitat! I comencen els dubtes, acompanyats de les noves creences: els dubtes sobre els fets que ets incapaç de percebre com a tals -ni tan sols fas esforços per conèixer-los-; la convicció de les creences que es comencen a construir gràcies al teu imaginari molt ben excitat.

Els temes estrella per decantar la balança cap al client-votant de dretes -que són els clients que estan guanyant per noquejada la guerra bruta de la democràcia- són els que tenen a veure amb l’emigració i la inseguretat. Al nostre país, per exemple, una bona notícia falsa seria, per exemple, que els migrants musulmans que arriben a Europa són els culpables de les retallades en sanitat. O que les pensions depenen dels diners que es poden administrar “perquè tenim els diners que tenim”, com si no fos el govern qui decideix quin ús es fa del diner públic, recollit dels impostos als ciutadans.

Llegeixo un estudi fet a França segons el qual 8 de cada 10 francesos creuen, d’una manera o altra, en alguna teoria de la conspiració. Vista la fragilitat dels perfils psicològics dels humans sembla, doncs, evident que només ens queda un punt d’equilibri entre la veritat i la fantasia: ser una mica més persones, partint sempre de la certesa que rucs ho som de mena i que la cultura i l’educació són adquirides.