Mali ha tornat aquesta setmana al camí de la democràcia. Des de dimecres ja hi ha un nou president, Ibrahim Boubacar Keïta, que només ha trigat un dia a nomenar un primer ministre, càrrec que recau en Oumar Tatam Ly, un banquer de 49 anys que presidia el Banc Central de l'Àfrica de l'Oest.
La rapidesa amb la qual s'ha resolt la crisi maliana és, doncs, molt destacable. Fa només vuit mesos, França enviava al país prop de cinc mil soldats en l'operació Serval, quan els grups islamistes radicals que controlaven el nord van amenaçar d'avançar cap al sud.
La revolta havia començat amb la caiguda de Gaddafi, quan els grups tuaregs que vivien a Líbia van tornar a Mali carregats d'armes i van proclamar la independència del país tuareg. Aquests grups, però, es van barrejar amb els islamistes radicals que vivien a la regió i que aviat es van apoderar de la revolta i van obligar els tuaregs laics a retirar-se fora de les zones controlades pels islamistes.
Un dels desencadenants de la proclamació d'independència havia sigut el cop d'estat protagonitzat el 22 de març del 2012 pel capità Songo, que va destituir el president Amadou Touré, acusant-lo d'incompetència en la lluita contra els tuaregs. El resultat del cop d'estat va ser debilitar encara més el govern, retirar l'exèrcit de les zones de combat i obrir de bat a bat la porta a una victòria tuareg-islamista, que era el que volia evitar el colpista Songo.
En només un any i mig, doncs, a Mali s'ha viscut un cop d'estat, una revolta i secessió al nord del país, el control d'una immensa regió més gran que França per part de grups islamistes radicals, una intervenció militar estrangera i, quan encara s'està desplegant un contingent de les Nacions Unides per continuar el que van començar els francesos, unes eleccions democràtiques.
Les amistats del president
El nou president, de 68 anys, és un antic socialista educat a França, on va compartir amistat i militància amb el guineà Alpha Condé, l'ivorià Laurent Gbagbo i el nigerià Mahamadou Issoufou.
Aquests quatre amics, com han assenyalat alguns analistes africans, han lluitat tots ells contra una dictadura i han compartit un mateix recorregut per accedir al poder: cop d'estat militar, període de transició i eleccions lliures. Alguns, com és el cas de Gbagbo, han acabat pervertits pel mateix poder i han abocat el país a una guerra civil.
Ibrahim, que sens dubte deu haver pensat força sobre l'experiència ivoriana i el destí del seu amic Gbagbo -avui en mans del Tribunal Penal Internacional-, va tenir durant el discurs d'investidura un detall de la "recepta maliana" que vol evitar una repetició de la dinàmica de la guerra i la inestabilitat. Així, en un dels llocs d'honor hi va fer seure Traoré. Al nou president se'l presenta oficialment com un home que va lluitar en la clandestinitat contra la dictadura (de Traoré, s'entén). Però quan va parlar, es va dirigir a Traoré i el va voler honorar en públic com "el gran republicà".
Els analistes en diuen "consens malià". Una eina, creuen, que serà imprescindible per poder construir un futur força complicat després d'una guerra, amb el problema tuareg encara sense resoldre i els islamistes movent-se amunt i avall. Tot plegat, esclar, amb l'economia completament trinxada.
