CARRETERES SECUNDÀRIES

‘Nio far’

Em nego a córrer davant d’un policia! ¡S’han acabat els temps en què els negres hàgim de córrer davant d’un home blanc!”, diu la Marie Faye, senegalesa de la ciutat de M’Bour. I així va ser durant els quatre anys que va viure com a mantera als carrers de Barcelona. Diu que cada vegada que la policia se’ls tirava a sobre i veia com els seus companys fugien corrents, ella es quedava plantada i mirava de passar desapercebuda, fent-se fonedissa, invisible enmig de les corredisses.

Una vegada, recorda, els policies els tenien rodejats pels quatre costats, així que va decidir estirar-se en un banc, com si fos una turista fent la migdiada. Els policies van passar un parell de vegades pel seu costat sense fixar-s’hi, fins que un guàrdia privat del port de Barcelona, que la coneixia de vista, s’hi va acostar per agafar-li la bossa amb la mercaderia que guardava sota el banc. Aquell dia li va anar d’un pèl que no l’enxampessin, i va tenir el temps just de marxar dissimuladament abans que el guàrdia avisés la policia.

Però el pitjor, diu, no són els anys de mantera; el pitjor van ser els mesos anteriors, acabada d’arribar a Barcelona des de París, quan treballava fent trenes a la platja i la policia municipal la detenia una vegada i una altra davant de tothom i l’escorcollava per agafar-li els diners que havia guanyat. Fins i tot en una ocasió la van portar a la comissaria per despullar-la, fent-li sentir una vergonya i una humiliació que no oblidarà.

“Vaig venir a Europa -explica- perseguint el somni del paradís dels drets humans. El meu pare és un home senzill i molt culte. Nosaltres som 11 germans. Ell volia que abans dels cinc anys tots parléssim perfectament el francès. I als 7 anys t’oferia llibres que t’havies de llegir sí o sí. Els primers que vaig llegir eren les faules de La Fontaine i totes les aventures d’Hercule Poirot, que m’agradaven molt. El pare sempre ens deia: aprendràs més de la vida en els llibres que de la pròpia vida”.

-¿Ha sigut així?

-Tenia tota la raó; jo, de la vida, del carrer, de la vida real, n’he après molt. Però sense els llibres no hauria sigut capaç d’entendre el que estic vivint. Els llibres t’ajuden a lligar les coses, a trobar altres paràmetres, a tancar el trencaclosques de tot el que t’està passant però que sovint ets incapaç d’entendre.

-Als 19 anys guanyes un primer premi de filosofia entre tots els estudiants de batxillerat del Senegal i et donen una beca per anar a estudiar a París.

-Em matriculo a la Facultat de Dret. Vivia amb una família llunyana senegalesa. Com que els diners de la beca no donaven per gaire, vaig haver de treballar. La carrera tampoc m’agrada. No era el que jo esperava. Em vaig adonar que les lleis estan fetes per als que tenen recursos i bons advocats que els permeten trobar un forat per saltar-se-les, però que als pobres, només que cometin un petit delicte, els cau a sobre tot el pes de la llei.

-I vens a Barcelona.

-A Barcelona hi tinc una tia, així que vinc per provar sort, encara que no tingui els papers en regla.

Després de quatre anys al carrer, explica la Marie, un dia decideix tornar a estudiar. Prova de matricular-se a la universitat, sense èxit. Fins que decideix preparar-se per passar la prova per als més grans de 25 anys -on troba “uns professors extraordinaris”- i aconsegueix finalment entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar direcció d’empreses.

Aquest any està fent el tercer curs i espera llicenciar-se d’aquí dos anys. El seu projecte, el que ara barrina i li fa més il·lusió, és obrir un centre cooperatiu a M’Bour, al Senegal, que serveixi com a taller i casa per als nens del carrer, un local on puguin estudiar i s’hi guanyin la vida fent roba i artesania amb material reciclat.

Mentrestant, mentre estudia, la Marie es guanya la vida treballant a la cooperativa Diomcoop, on un grup d’antics manters -ajudats per una subvenció de l’Ajuntament de la ciutat- fabriquen artesania i productes de comerç just que venen pels mercats, a més de treballar en una col·lecció de vestits de disseny que llançaran a l’abril.

-Així que ara que tens els papers, la residència, ara vols tornar...

-Vull tornar al Senegal.

-Què se n’ha fet, del somni europeu?

-Europa no és aquell paradís dels drets humans que jo esperava. Els europeus venen a l’Àfrica a fer-nos discursos paternalistes, a dir-nos que els africans només tenim dictadors, que els nostres governants ens xuclen la sang. Després veus la corrupció que també hi ha aquí, veus que et tracten com un animal, que et condemnen a viure al carrer. Si alguna vegada a la meva vida he passat gana, l’he passat a Europa. A més, et culpabilitzen de la teva situació, et diuen que has vingut a robar, a prendre la feina als d’aquí, a aprofitar-te de la Seguretat Social. I els que tenen la sort de treballar són explotats com esclaus per empreses que guanyen molts diners. Al Senegal, la gent estem més junts, anem junts: nio far, com es diu en wòlof.