Una noia i els soldats

Ha sigut una noia, una adolescent, Ahed Tamimi, la que finalment ha aconseguit fixar l’atenció internacional sobre unes protestes que estaven condemnades a passar desapercebudes, si no menyspreades o banalitzades, com acostuma a passar amb la violència a Israel i Palestina, on la neteja ètnica i l’estat racista i colonial (conceptes agafats de l’historiador israelià Ilian Pappé, molt més aclaridors i precisos que el mal anomenat “procés de pau”) ja fa anys que han traspassat tots els límits del dret internacional humanitari.

A principis de mes l’incendiari Donald Trump -el gran home que ho té tot més gran que ningú- havia declarat que traslladaria l’ambaixada nord-americana a Jerusalem, reconeixent la ciutat com la nova capital de l’Estat d’Israel.

El dia de Nadal les protestes palestines en contra d’aquesta decisió ja havien provocat la mort de deu persones per part de l’exèrcit israelià, centenars de ferits, alguns de molt greus, i l’empresonament d’uns 400 palestins. Segons publicava l’ARA, entre aquests detinguts hi ha 64 menors d’edat. I entre els ferits, vuit nens. Tots amb ferides al cap. I tots aquests nens excepte un, explica un informe de Defense for Children International, “pateixen danys potencialment irreversibles, inclosos els dos que van perdre un ull”.

Un d’aquests nens ferits amb bala de goma és el cosí d’Ahed Tamimi, de 14 anys. El vídeo que s’ha fet viral -per Nadal ja l’havien vist més de dos milions de persones a tot el món- està gravat el dia 15 de desembre i s’hi veu l’Ahed amb la seva cosina Nor, estudiant de periodisme, increpant una parella de soldats armats amb metralletes. Els insulten, els donen cops, patades, els escupen a la cara.

L’Ahed és la més decidida. La Nor filma l’escena amb un telèfon. Els soldats es retiren, retrocedeixen humiliats. I aquesta humiliació de dues noies contra dos soldats armats -David contra Goliat-és el que fa que el jutge militar enviï tres dies després l’exèrcit a casa de l’Ahed per detenir-la, empresonar-la, detenir també la mare i la cosina quan van a visitar-la, i presentar-la finalment davant d’un tribunal que l’acusa de 12 delictes, entre els quals el d’agressió a un soldat que podria costar-li una pena de set anys de presó (la seva edat no és cap inconvenient: a partir dels 14 anys els nens palestins poden ingressar a la presó).

Ara, gràcies a aquest vídeo, hem sabut que l’escena filmada de les noies increpant els soldats es va produir moments després que un grup de militars hagués disparat gasos lacrimògens i pilotes de goma contra la casa de l’Ahed (amb una de les pilotes van ferir el seu cosí Muhammad).

Sabem també que el poblet de l’Ahed i la seva família -una família de militants acostumada a la presó, les detencions i les agressions- es diu Nabi Salih, és a la Cisjordània ocupada, al nord de Ramal·lah, just davant de l’assentament jueu anomenat Halamish, construït el 1977 sobre terres privades palestines. L’any 2008, els colons de Halamish es van quedar per la força amb la font d’aigua de Nabi Salih. Des d’aleshores, els palestins de Nabi Salih fan cada divendres una marxa pacífica en contra dels colons: és, doncs, en aquest ambient on ha crescut l’Ahed, la nena que també apareix en altres vídeos enfrontant-se a l’exèrcit, en un dels quals se la veu mossegant el braç d’un soldat, i en un altre aixecant el puny simulant un cop a un soldat que es retira somrient. El braç esprimatxat d’una nena contra un home amb armadura i fusell.

Quina humiliació, a més a més, que aquesta noia, convertida ara en una icona, no sigui una noia amb el cap cobert amb un vel negre! Que sigui una noia amb rínxols rossos i la mirada intensa, desafiant, malgrat la seva figura menuda. Una nena tan poc homologable als cànons apresos pels soldats, instruïts a identificar la població civil com a combatents terroristes, percebre’ls com a objectius militars i no com a éssers humans, inclosos els nens i les nenes.

Com era d’esperar, el govern d’Israel acusa els palestins que graven aquests vídeos de “militància viral”, pallywood, una paraula que vol significar manipulació militant de les imatges. El pare de l’Ahed ha explicat que, efectivament, la càmera s’ha convertit en una arma de resistència. I que gràcies a ella han creat la imatge iconogràfica de la jove Ahed, per cridar l’atenció sobre un assumpte del qual no es vol parlar.

Israel és precisament aquest assumpte: sabem des de fa anys que el procés de pau és una ficció, una manera de deixar podrir amb el control d’una força desproporcionada la realitat d’un estat que no té cap intenció de compartir el territori.

Tornant a l’historiador Ilan Pappé, avui ja són moltes les persones que defensen la creació d’un sol estat. Canviar el procés de pau per la descolonització i el canvi de règim. Fer d’Israel una democràcia que no segregui, separi i discrimini la seva població pel seu origen ètnic i religiós. Acabar d’una vegada i per sempre amb la presó on viuen els palestins, forçats a una resistència inútil, deshumanitzada.