19/06/2016

Nostàlgia iugoslava

4 min
Nostàlgiaiugoslava

Q uan el vaig conèixer, el senyor Janez Fajfar era un entusiasta independentista. Eslovènia acabava de deixar la Federació iugoslava després d’una curta guerra anomenada “guerra dels deu dies”, a principis de l’estiu del 1991. Abans, el 23 de desembre del 1990, hi havia hagut un referèndum “il·legal”, amb una participació del 93,2% de la població eslovena i un resultat a favor del 95% dels votants.

Recordo molt bé l’escena d’aquella primera trobada: Janez Fajfar va obrir una de les sales de l’Hotel Vila Bled, que aleshores dirigia i, deixant anar una sorollosa rialla, va dir: “Aquí, senyors i senyores, és on el mariscal Tito s’escarxofava en un sofà per veure pel·lícules de John Wayne. El western era el seu gènere preferit!”

Després, burleta, ens va ensenyar les magnífiques pintures murals de l’artista eslovè Slavko Pengov. Imatges dels partisans durant la guerra d’alliberament. Imatges de la construcció del socialisme. Homes i dones amb els punys aixecats, banderes nacionals i banderes vermelles. El senyor Fajfar, picant-nos l’ullet, va suggerir que abans de marxar de Bled anéssim a l’altre costat del llac, a l’església de Sant Martí, on el mateix artista té uns enormes murals amb escenes de la vida de Jesús i del catolicisme, la més famosa de les quals és un Sant Sopar en què la figura de Judes té la cara de Lenin. Potser es tracta de la veritable idea que Slavko Pengov tenia del comunisme; o potser la idea que tenia del comunisme soviètic, confrontat al comunista cooperativista iugoslau. En tot cas, si tenen l’oportunitat de visitar l’església i l’hotel gaudiran de valent comparant els detalls, les expressions, els missatges subliminars d’uns murals i dels altres: un mateix estil i pompa propagandística aplicades a dues creences aparentment contraposades. Particularment, la mirada del capellà dels murals de l’església que reparteix la comunió als fidels i la del responsable polític que arenga les masses a la residència de Tito em semblen d’una simetria força interessant.

L’Hotel Vila Bled va ser una de les residències d’estiu preferides per Tito. L’edifici es va començar a construir com a residència imperial durant l’Imperi Austrohongarès, però el van acabar el 1947 els presoners alemanys capturats pels partisans. L’hotel es troba davant del llac, un indret paradisíac, envoltat de muntanyes. Al mig del llac hi ha una illa amb l’església de Santa Anna, on antigues creences diuen que si toques la campana et portarà bona sort. Aquests dies al llac s’hi celebrava una competició internacional de rem, i Janez Fajfar m’ha recordat que durant els Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, els eslovens hi van participar ja com a estat i van aconseguir dues medalles de bronze en la competició de rem. Era al principi de la guerra de l’antiga Iugoslàvia, quan la ciutat de Sarajevo es trobava completament assetjada, i Janez Fajfar considerava que havien fet molt bé de marxar de la Federació. Avui, Fajfar ja no dirigeix l’hotel, s’ha convertit en l’alcalde de Bled i aquell entusiasme independentista s’ha anat apagant, diluint en una mena de melancòlica iugonostàlgia. Un sentiment contradictori, en què la il·lusió per l’estat propi xoca -“No es facin gaires il·lusions”, diu dirigint-se als catalans- amb una Europa que no vol deixar respirar, diu, els països petits, una Europa del gran capital, que, als Balcans, va agermanat amb la corrupció i les màfies d’una manera molt més evident que als països que dirigeixen la UE. sense necessitat de posar-hi tantes capes de maquillatge com posen a l’Europa rica. “Abans -diu Fajfar- teníem obrers, fàbriques, indústria... Ara fins i tot comprem el menjar a Sèrbia i Croàcia”. Li faig notar que quan el vaig conèixer era un anticomunista, amic dels alemanys. Despectiu amb els serbis. Els kosovars. S’exalta: “La privatització va ser un robatori!”, diu. “Les nostres fàbriques eren cooperatives, propietat dels obrers”, afegeix abans d’insistir, una vegada més, sobre les dificultats que avui tenen els pobles petits per sobreviure. La destrossa social que significa el nou capitalisme salvatge.

Sortosament, l’Hotel Vila Bled li porta records impagables: “Per aquí van passar tota mena de visitants il·lustres -explica-. El pitjor, Kim II-sung, de Corea del Nord, i s’hi va quedar dues setmanes! L’acompanyava una delegació de centenars de persones que van trencar totes les parets dels apartaments buscant micròfons. Quan van arribar portava una cua de desenes de criats. Cadascun amb una capsa. I a dins de la capsa hi havia una síndria!” Kim II-sung es va fer tallar els cabells a l’hotel i el van recollir en una bossa per emportar-se’l a Corea. I en Ceausescu, quin personatge, Tito el detestava, deia que quan anaven a caçar Ceausescu disparava a les cries: “Com et pots fiar d’un dirigent que dispara a les cries?” “Cap espanyol?”, li pregunto. “Doncs sí, el Suárez, molt educat. La dona, de missa diària. Els pobres escoltes en van acabar ben tips, de misses. I el millor, el més divertit, el rei Joan Carles. Va venir amb la reina. Es veu que estrenava una càmera de fotos digital. Van anar fins a l’illa a tocar la campana. El rei esperava que la reina fes la foto. La reina no se’n sortia. «Ni siquiera sabes hacer esto », va dir el rei. Quin fart de riure! Un home molt simpàtic, aquest rei que ja no és rei, quina pena”. 

stats