CARRETERES SECUNDÀRIES

ON, OFF

I ara... “què podria fer el senyor Nicolas Hulot?”, pregunten a l’eurodiputat verd José Bové. “Li aconsello que aprofiti la vida!”, respon el veterà militant social.

Ho diu amb humor, suposo -Bové és un vitalista que encara no ha caigut en el cinisme o la desesperança-; i ho diu, esclar, després de recordar a aquest home “popular” -el consideren “el ministre més popular del govern de Macron”- que només si es conjuga la consciència individual amb l’acció política es podrà fer alguna cosa per millorar el món. Però que aquesta millora demana l’acció social i va en direcció contrària a l’obsessió pel creixement productivista -de l’esquerra- i a la destrucció neoliberal de la dreta.

És a dir, demana una nova consciència que trenqui amb la creença assumida per tots els governants i poderosos -i tots són tots-, segons la qual la tecnologia i el creixement ens procuraran, just abans del naufragi apocalíptic, la solució màgica, la fórmula, la “pastilleta”, la vacuna capaç de contrarestar la deriva destructiva a què estem sotmetent el planeta i la nostra pròpia humanitat.

Vaig conèixer José Bové a Mali, ara fa deu anys, en un fòrum en què diferents membres de moviments indígenes i organitzacions socials vinguts de 98 països discutien sobre la sobirania alimentària i els drets dels pobles a definir el seu model polític i social de creixement.

Aleshores Mali era un país molt pobre, extremadament amable. Recordo que a l’aeroport no funcionava la màquina dels visats i el policia del control va apuntar el meu nom en una llibreta i em va dir que ja faria el visat quan sortís del país.

El congrés se celebrava a Sélingué, a prop d’on el pintor Miquel Barceló tenia aleshores una gran casa estudi, al costat del riu i el llac on va pintar les figures de terra i d’aigua de la seva obra africana, i on també va escriure i dibuixar el magnífic llibre Quaderns d’Àfrica.

Els congressistes dormien en tendes de campanya i menjaven del ranxo que preparaven els cuiners locals. Entre els assistents hi havia pigmeus vinguts de l’interior de les selves del Camerun; agricultors de Laos, del Brasil, de Moçambic; nòmades del Sahel; ramaders del Sudan; indígenes de l’Amazones; un pastor d’ovelles de la província de Sòria que un dia, em va explicar, va envair el passeig de la Castellana amb el seu ramat. Les discussions i els debats s’allargaven fins a la matinada. Bové fumava la pipa assegut en una rotllana on el bisbe brasiler Tomás Balduíno, de 83 anys, escoltava amb els ulls closos, assegut a terra, i donava consells a tothom que el volgués escoltar.

“Fins fa poc -em va dir DonTomás- l’església brasilera era assistencialista. Fins i tot la teologia de l’alliberament ho era. Però sortosament hem anat canviant la nostra posició i en comptes d’anar al davant, com fèiem abans, ara anem al darrere. Els pobres són els nostres destinataris: se’ls ha de tractar i respectar com a subjectes. Ells decideixen i nosaltres els ajudem”.

Aquesta era la idea que tenia de la sobirania i de la democràcia aquell bisbe, que vivia en una de les zones del Brasil més castigades per l’agricultura intensiva de les multinacionals, les quals, amb la complicitat dels grans terratinents, expulsen els indígenes dels seus territoris, s’emporten les riqueses naturals als països rics i ingressen els seus beneficis en paradisos fiscals.

“Si la societat estigués prou organitzada per dialogar -va afegir el bisbe- i per enfrontar-se als polítics i exigir-los els seus drets; si aquesta tensió fos fluida, aleshores evitaríem els populismes, la corrupció i els governs separats del poble. Però tot això només es podrà fer quan s’internacionalitzin els problemes i s’escolti arreu la veu dels pobles”.

Tomás Balduíno va morir fa tres anys. Mali viu avui una guerra cruel i de molt difícil resolució després de la destrucció de Líbia, una guerra en què la nostra ajuda no ha fet res més que cosificar-la, ja que “la lluita contra el terrorisme” és una agenda que es prioritza a la lluita en contra de la pobresa. Les multinacionals agroalimentàries segueixen destruint a gran escala la vida senzilla de milions de camperols de tot el món, enverinen la terra i la salut dels indígenes -i la nostra- amb pesticides, obliguen milers de persones a abandonar els seus pobles i migrar a les grans ciutats, en què acaben sent dependents, pobres entre els pobres.

Parlant del flamant ministre dimissionari francès, Nicolas Hulot, ministre d’Estat i de la Transició Ecològica i Solidària, l’antic ministre de l’Ecologia -un càrrec menys llampant-, Yves Cochet, ha dit que és un risc entrar en política si ets més sincer que cínic, i que Hulot pertany a una “espècie d’inadaptats al sistema polític”, perquè és “massa íntegre i massa indecís al mateix temps”.

“Viu la vida, company!”, li recomana Bové. Que deu voler dir: “Vine a dinar amb nosaltres, seu a la nostra rotllana, fuma, beu, menja, xerra, revolta’t, escolta, comparteix, oblida’t de fer de cirereta a la taula del poder, en què només t’han convidat perquè t’has fet un nom a la tele i brilles com un interruptor: on, off. (Ara que ho penso: ¿no s’han fet també a la tele tots aquests nous salvapàtries nostres? ¿Són de carn i ossos més enllà del plasma?).