‘Offshore’

XOCAT PER L’EPISODI DELS ‘PAPERS DE PANAMÀ’, l’escriptor suís Jonas Lüscher, autor del llibre La primavera de los bárbaros, proposa que ens ho prenguem amb humor. Que ens en fotem directament, a la cara si és possible. Pensa Lüscher que ens trobem davant d’una nova barbàrie, una indecència institucionalitzada i que la posició del comú dels mortals és d’absoluta fragilitat, completament descompensada.

Un seguit de petites victòries -els offshoreleaks,Xinaleaks, Luxleaks, Panamaleaks, etcètera-leaks- acaben sempre -i sense remei- en una nova derrota final. Perquè quan sembla que els tens atrapats pel coll, resulta que ja s’han escapolit. És com si pesquéssim anguiles amb les mans i en treure la mà de l’aigua només hi quedessin un grapat d’algues pudents.

Es poden aprovar lleis més estrictes, diu Lüscher, inventar nous sistemes de control; sempre, però, ells aniran més ràpid i trobaran un lloc per on escapar-se. També es pot invocar la decència, l’ètica o la moral; però ja fa temps que ells s’han forjat la seva pròpia moralitat, insisteix l’escriptor suís. De manera que el millor que podem fer, proposa Lüscher, és riure. Petar-nos de riure davant d’aquestes “figures grotesques”, “tristos homenets que es prenen els diners massa seriosament”.

No sembla una mala teràpia: si no han tingut oportunitat de veure, per exemple, la pel·lícula i obra de teatre Ruz-Bárcenas, val la pena anar-hi. La lectura estricta del sumari, dramatitzada, és una peça única de la realitat, que resumeix en una hora l’insuportable culebró del degoteig diari de corruptes, cosa que s’ha d’agrair.

Si després d’aquesta magnífica escenificació de realisme concentrat tenen temps de veure l’entrevista que Jordi Évole li va fer fa unes setmanes al president Mariano Rajoy -abans de l’actuació estel·lar de l’exministre Soria- podran sumar aleshores al coneixement dels fets la dimensió psicològica dels personatges.

Aquesta percepció única que dóna la visió del mentider o el cínic, o les dues coses a la vegada, quan te’l mires a la cara. De fet, Rajoy no diu pràcticament res: però heus aquí el valor del silenci a la televisió, la meravella de comprendre més enllà de les paraules. I s’ha de reconèixer que, si bé se li pot retreure a l’Évole que no punxi més -¿l’havia de sacsejar agafant-lo per la corbata?-, també hem d’acceptar que això d’aquí no és Anglaterra, ni Rajoy és Cameron o Jean-Claude Juncker. De manera que l’Évole, encara que no aconseguís arrancar una sola paraula de veritat sobre les evidències que li mostrava -els refugiats, València, les seves pròpies declaracions...-, finalment va tenir el talent d’evidenciar l’engany. I fer-ho abans que Rajoy revifés, recuperés la centralitat presidencial i li demanés un discurs positiu. “S’han de veure les coses positives”, va dir amb un gran entusiasme allà on David Cameron, per exemple, demana perdó, o Jean-Claude Junker deixa anar la frase lapidària “Potser no és ètic, però és legal”. Les coses positives!, va dir Rajoy. I arribats aquí, l’audiència, òrfena del contingut que haurien de tenir les paraules, ja feia estona que s’estava partint de riure.

Dit això, em permeto discrepar -només una mica- del pessimisme de l’escriptor Lüscher, ja que penso que si bé val la pena gaudir de la comicitat que provoquen totes aquestes il·lustres persones, també hem d’acceptar que avui sabem moltes més coses sobre les deficiències d’un sistema que semblava completament opac, i era capaç de mantenir aquesta opacitat inclús després de la crisi del 2008.

La primera cosa que sabem, i és d’una gran transcendència si volem modificar el sistema polític, és que també els poders públics són responsables i beneficiaris del sistema d’opacitat que regeix els moviments de capitals. Sabem que aquest sistema arruïna els recursos públics i empobreix els més fràgils. Aquí, evidentment, als països europeus ens hauríem de preguntar -i trobar la resposta per convertir-la en programa polític- sobre quina relació hi ha entre la fuga de la riquesa i el dèficit públic, les retallades en sanitat, justícia, cultura, la destrucció i nova esclavitud del món laboral. Quina relació hi ha entre aquesta economia amagada i l’augment creixent de la distància entre els més rics i els pobres o les classes mitjanes, que és el fenomen polític i econòmic més destacable del món actual.

Gràcies als papers de Panamà, es confirma, també, que l’opacitat dels capitals és un fenomen universal, amb complicitats més enllà dels estats, amb països on les principals figures de la representació pública participen i promouen aquesta economia subterrània. Un fenomen que viu més enllà de les ideologies -des de la Xina comunista a l’autoritària Rússia, passant per la Síria d’Al-Assad, Europa i els Estats Units- i provoca un desgavell econòmic amb conseqüències nefastes especialment sobre la política, destruint la sobirania dels pobles, fomentant governs autoritaris, mantenint guerres, protegint la criminalitat i retallant les llibertats fonamentals i els drets humans. Resumint: trobem a dalt de tot de la piràmide de la política una casta de servidors públics que han deixat de treballar al servei de la societat que representen i fan servir el seu poder per argumentar el benefici privat, el propi i el dels seus amos offshore.