LES EXPLICACIONS DE JEAN-CLAUDE JUNCKER sobre les multinacionals que fan servir Luxemburg com a domicili fiscal per tal de no tributar impostos als països on realment fan els negocis mereixen ser escoltades amb atenció. L’home que va ser primer ministre del Gran Ducat des de l’any 1995 fins al 2013 i avui presideix la Comissió Europea sintetitza amb poques paraules la lletra i la música d’un sistema econòmic que corromp la política també als països democràtics -fins ara ha estat llei i norma de la nostra relació amb els països pobres- i depreda el benestar social dels ciutadans empobrint els recursos públics, a més de destruir el mercat de treball i la competitivitat de les empreses nacionals i sembrar la llavor de la desafecció política i de la violència social.

“Tot el que s’hagi pogut fer -ha dit Juncker- correspon a les regles legislatives nacionals i a les regles internacionals que s’apliquen en la matèria. [...] Es tracta d’una pràctica establerta en 22 països membres de la Unió Europea”. Pel que sembla, doncs, l’activitat depredadora és completament “lícita”, explica Juncker, si bé ha precisat que la “feble” taxació de les empreses domiciliades a Luxemburg “no correspon” al “concepte de justícia fiscal” i a “les normes ètiques i morals generalment admeses”. És a dir, ni és just, ni és ètic, ni és moral... però és completament legal.

També l’antic president espanyol José María Aznar va dir que no feia res d’“il·legal” quan fa unes setmanes Eldiario.es va descobrir que havia fet d’intermediari entre una empresa espanyola i el govern de Muammar al-Gaddafi per tal de construir quatre dessalinitzadores a Líbia. Només pel contracte com a “assessor” Aznar va cobrar 100.000 euros (més l’IVA), i si el règim de Gaddafi no s’hagués ensorrat hauria pogut ingressar uns sis milions d’euros més. Aznar encara no ha fet cap declaració pública, però sí un comunicat en què explica que es tractava d’una activitat “privada” perfectament “legal”. És a dir, el fet que un antic president, un home que cobra un sou de per vida amb diner públic, es dediqui a una activitat privada milionària gràcies als contactes que va fer quan representava el país és, a parer d’aquest antic servidor públic, “legal”.

Juncker, que encara segueix en la política i no precisament amb un càrrec menor, una vegada declarada la “legalitat” de la lamentable enginyeria fiscal que permet fer negocis en un país i pagar impostos en un altre país on quasi no es tributa -abans d’organitzar la fugida del capital cap a paradisos fiscals-, ha tingut almenys el detall de dir que iniciarà una “gran reforma fiscal” a fi i efecte de tancar aquest enorme forat tributari. “No parleu de mi com el millor amic del gran capital, ja que el gran capital disposa de més bons amics fins i tot en aquesta casa”, s’ha queixat, i així ha donat a entendre que la legalitat, ni ètica, ni justa, ni moral, forma part del mateix sistema de la UE.

Fa uns anys la Fundació Jordi Pujol em va convidar a un esmorzar debat per parlar de l’Àfrica. El ponent principal era Luis de Sebastián, que acabava d’editar África, pecado de Europa. De Sebastián, que va morir fa quatre anys, havia estat jesuïta i aleshores era catedràtic d’economia internacional. Després de les documentades explicacions sobre el “saqueig” del continent fetes pel ponent, va començar el debat, i Pujol es va mostrar molt interessat per dos temes: el dúmpingi la destrucció de la política africana a través de la corrupció.

De Sebastián, que havia participat amb Intermón en la campanya en contra del dúmping - aquesta vergonyosa pràctica que en nom del lliure mercat va acabar inundant el continent de productes subvencionats i enfonsant les economies locals-, va explicar la tesi segons la qual “el pecat” d’Europa havia significat subvertir els nostres propis principis en un escenari políticament fràgil en què és accessible pervertir les institucions, amb la particularitat que el camp de batalla d’aquest despropòsit queda lluny de casa. Però aquest pecat a les fosques, va advertir De Sebastián, era com l’ou de la serp, i el seu verí acabaria destruint la nostra pròpia civilització, si no es corregia. Pujol, que escoltava atentament, va comentar, concentrat, tancant els ulls: “Esclar... Això de la realpolitik ”. I no va dir res més. Aleshores em va semblar que potser ho deia com una protesta, una certa crítica als homes polítics, ell inclòs, abocats a fer pactes de sang en nom dels interessos polítics, com si es tractés d’una fatalitat incontrolable: la política real. Ara penso que aquell remugar presidencial devia ser més aviat una mena de pregària, un diàleg interior amb els propis dimonis del pecat de l’enginyeria moral que el corsecava. L’aura jesuítica del ponent, esclar, influeix en aquesta apreciació d’un penitent. Perquè també podria ser que en Pujol estigués simplement calculant la fortalesa de l’engany i fins on arribava l’empastifada sistèmica i el tallafoc “perfectament legal” que el protegia.