10/10/2015

Repressió per delegació: els bàrbars i els salvatges

4 min
Repressió per delegació: els bàrbars i els salvatges

L’ANTROPÒLEG ROMANÈS FLORIN POENARU ens ofereix una paràbola molt eloqüent sobre les perifèries europees i la política amb els refugiats que proposa la Unió Europea, dominada per la troica.

S’inspira en la distinció que feia Michel Foucault entre bàrbars i salvatges durant els seus cursos de filosofia dels anys setanta. Els bàrbars, deia Foucault, són els que ni es poden domesticar ni es poden integrar. Se’ls ha de mantenir fora de les fronteres de la civilització perquè si les aconseguissin creuar la destruirien. Els salvatges són domesticables. Se’ls pot educar i, probablement, integrar.

La distinció entre bàrbars i salvatges, diu Poenaru, descriu perfectament l’actitud d’Occident amb els refugiats que vénen del món musulmà. I la que té, també, amb els països de la perifèria de l’Europa de l’est i del sud. Els refugiats són els bàrbars a les portes de la civilització. Els salvatges són els països perifèrics que convé civilitzar abans de concedir-los l’estatut de pertinença, la carta de ciutadania europea.

Mentrestant, el que s’espera dels salvatges respecte als refugiats, el que se’ls imposa com a condició prèvia a ser acceptats al club dels països civilitzats, és que s’ocupin dels bàrbars, que gestionin i reprimeixin la seva pressió migratòria per accedir a la fortalesa Europa.

Aquesta és la política de la troica, aquests són els valors actuals de la Unió Europea: s’ha de mantenir els bàrbars a una distància suficient i són els països perifèrics -també els països intervinguts políticament i econòmicament, com és el cas de Grècia- els responsables de controlar aquestes fronteres. Els gossos guardians. Si construeixen camps d’internament o presons, si maltracten com animals els refugiats, si desestabilitzen la seva pròpia convivència perquè la presència dels refugiats desperta problemes sense resoldre -com és el cas dels països de l’antiga Iugoslàvia-, si els diners que se’ls dóna són gestionats lamentablement i enforteixen polítics autoritaris i corruptes..., tot això és un assumpte menor comparat amb el benestar dels països europeus de primera que, incapaços de practicar els valors de la compassió i “l’amistat cívica” -com diu tan ben dit Ramin Jahabegloo-, prefereixen delegar les responsabilitats, pagant, això sí, el “preu que sigui necessari”: heus aquí els nous valors humanistes de l’Europa monetària. La repressió per delegació. Rascar-se la butxaca abans que oferir la mà estesa i repensar amb el cor i el cervell els nous reptes d’un món que una vegada més amenaça amb els pitjors conflictes.

Però aquesta nova cultura europea de la repressió per delegació no és un fet exclusivament europeu. Durant la recent reunió de l’Assemblea General de les Nacions Unides -celebrada aquest mes de setembre coincidint amb el setantè aniversari de la institució-, es va aprovar un augment molt significatiu dels cascos blaus destinats “a garantir la pau i l’estabilitat al món”.

Si avui són 106.500 els soldats que integren aquesta força internacional, a partir d’ara se n’hi han d’afegir 40.000 més. La Xina és un dels països que més soldats aportarà en aquesta nova fornada, amb uns 11.000 uniformats. I resulta sorprenent que, precisament quan els desacords entre les grans potències sobre les guerres actuals són més aguts i no existeix una política global seriosa sobre els conflictes i el desarmament, les Nacions Unides pensin també en la delegació de la repressió com una de les seves polítiques més costoses.

Aquest buit de la pèrdua dels valors de la pau per culpa de la incapacitat política és especialment greu quan ja s’ha demostrat reiteradament la ineficàcia de les missions de pau, i com els diners que s’hi dediquen constitueixen més una mercaderia per al politiqueig i la corrupció amb països perifèrics que una arma de pau, valgui la paradoxa. Només cal fixar-se en la missió de pau més costosa de la història, la de la República del Congo, amb 23.500 soldats; o la de la República Centreafricana, desplegada recentment, per adonar-se de la ineficàcia d’aquests operatius, destinats finalment a maquillar la nul·la voluntat política -o la incapacitat- de resoldre’ls.

Però, també com ara passa a Europa amb els refugiats, sembla que això de pagar als salvatges perquè s’ocupin dels bàrbars s’està convertint en la nova política universal dels imperis i les grans potències. Pagar i mirar cap a una altra banda. I, si convé, mirar de treure’n el màxim profit per alleugerir la factura -o convertir-la en una inversió-, ja sigui movent la indústria de les armes o la de la seguretat. Per donar-ne només un exemple, una de les empreses que s’ocupen de la seguretat de les fronteres orientals europees és del grup Airbus. És a dir, amb una mà es paga i amb l’altra es cobra.

Per acabar de deprimir els que encara creiem en la laïcitat de l’estat, ha hagut de ser el papa Francesc l’única veu que ha tingut la valentia i la lucidesa de denunciar a l’Assemblea de les Nacions Unides la manipulació interessada de la carta de l’ONU per disfressar de legalitat les guerres que han estat planificades amb intencions espúries, il·legítimes.

stats