Sis cotxes, un vaixell, una moto i una escúter

La política té alguna possibilitat de sobreviure al poder de les institucions financeres en el nou món global? ¿De reinventar nous sistemes democràtics que recuperin la legitimitat dels pobles, aquell ideal proposat per Lincoln segons el qual la democràcia és el “govern del poble, pel poble, per al poble”? ¿Qui és el poble? ¿Qui té el poder?

L’escriptor kenià Ngugi Wa Thiong’o sosté que el món actual es caracteritza per dues grans falles que cada vegada són més profundes. La primera és “la que separa la riquesa d’un grup de nacions, principalment occidentals, i una majoria de països pobres, sobretot a l’Àfrica, l’Àsia i Llatinoamèrica”.

La segona gran falla és la que hi ha “dins de cada una de les nacions del món -inclosos els països rics-, on una petita elit social se sustenta sobre una pobresa massiva”.

Sense uns ideals econòmics que s’ocupin d’empoderar arreu del món els més dèbils, és a dir, de fer política des del poble, diu Wa Thiong’o, difícilment es podrà fer política per al poble.

I aquest empoderament, afirma l’escriptor kenià, només serà possible si es redefineix el govern del poble -i, per tant, el concepte de nació-, cosa que no només s’ha de fer entre els diferents països, sinó també dins dels mateixos països, construint unes noves relacions de poder que respectin les minories, i que tinguin com a principal objectiu rebaixar les desigualtats per protegir els més dèbils, redistribuint la riquesa però, sobretot, facilitant-los l’accés a una participació política que els permeti la governabilitat.

Quan parla del poble i de la nació, Ngugi Wa Thiong’o fa la següent pregunta: per què un grup de tres-cents mil islandesos constitueixen una nació i trenta milions d’igbos una tribu?

Quan parla del poder, qüestiona, com l’exemple més escandalós de tots, el poder armat que s’atorguen alguns nacions per sobre de les altres. “Aquelles nacions que encara són propietàries de la mort -escriu referint-se a les armes nuclears- volen convèncer el món que l’autèntica amenaça a la vida es troba entre aquells països que volen unir-se al club nuclear, però no accepten el desarmament”.

Són qüestions que ens obliguen a reflexionar sobre la història de les autoanomenades grans nacions i la seva relació colonial, imperialista, amb la resta del món. Una relació que al llarg de la història ha considerat que aquells valors que s’afirmen com a irrenunciables per a la gran nació -la llibertat, la sobirania, els drets civils, en el cas d’Europa o els EUA-, poden sacrificar-se sense miraments quan es presenta un conflicte d’interessos amb els pobles, tribus o petites nacions dominades.

Aquesta aberració democràtica de la lògica colonial, en comptes d’haver-se corregit amb la globalització dels mercats, no només ha empitjorat a tot el món -com si després de Reagan i la senyora Thatcher la democràcia s’hagués quedat sense cap projecte que fes compatible la política i la democràcia amb l’economia-, sinó que s’ha importat a l’interior dels països rics, on la marginació política de les minories i de les poblacions desfavorides, empobrides, és cada vegada més gran.

Un nou estudi sobre les desigualtats fet per un equip de més d’un centenar d’economistes -entre els quals Thomas Piketty, famós pel seu llibre El capitalisme al segle XXI - afirma també que la no participació política d’aquestes minories és una de les causes principals de les actuals desigualtats. Fins i tot en el cas que els ciutadans puguin ser consultats, la realitat econòmica fa que no puguin decidir. Revertir aquesta situació és, precisament, un dels principals reptes del futur.

Piketty i el centenar d’economistes citats ens donen algunes pistes de com es podria fer. Constaten que els països que més es resisteixen a fer transferències del bé públic al sector privat és on les desigualtats són més petites, mentre que els països on es buida de poder els poders públics la distància entre pobres i rics augmenta cada vegada més, al mateix temps que es dilueix a un ritme alarmant la participació ciutadana en les decisions polítiques. Així, Europa resisteix de moment millor que els EUA, gràcies a les restes del model socialdemòcrata de l’estat del benestar de la postguerra. I contraposada a Rússia, on els oligarques acaparen els recursos naturals en benefici propi mentre s’escampa arreu la pobresa, Noruega es demostra amb la seva política pública sobre els hidrocarburs com un exemple d’estalvi, justícia, democràcia i visió de futur.

Tornar la política a la societat és, doncs, l’única eina que ens pot ajudar a corregir les desigualtats i salvar el futur. Però aquesta política, esclar, ha de parlar amb la veu i la paraula dels desfavorits. Ara que sembla sorgir un entusiasme ciutadà amb el macronisme, val la pena saber que mai hi havia hagut a França un govern amb tants milionaris, i que el brillant ministre de la Transició Ecològica i la Solidaritat és propietari de nou vehicles de motor: sis cotxes, un vaixell, una moto i una escúter.