CARRETERES SECUNDÀRIES

El soldat i el ministre

Vnt-i-sis anys després del genocidi de Ruanda, noves informacions sobre la intervenció francesa en aquell país comencen a decantar la versió oficial de “guerra humanitària” cap a la versió molt menys bondadosa de “guerra d’interessos” o “guerra colonial”. La versió “guerra humanitària” seria la que en nom de la defensa de la població davant les massacres que van començar el 4 d’abril, amb l’atemptat contra l’avió presidencial, el govern francès presidit aleshores per François Mitterrand va decidir engegar una operació de rescat, anomenada Turquesa. Aquesta intervenció armada hauria pretès frenar les matances que ja feia quasi tres mesos que s’estaven produint en contra de la població tutsi i els hutus moderats, enmig d’una guerra entre l’exèrcit governamental (les FAR) -que participava en les massacres al costat de les milícies Interahamwe- i l’exèrcit guerriller tutsi de l’FPR, que avançava victoriós sobre el país des dels seus quarters a Uganda.

Aquesta “guerra humanitària”, anomenada també “intervenció humanitària”, tenia l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU, després que els Cascos Blaus s’haguessin retirat del territori justament quan començaven les massacres: sols hi van deixar un limitat i impotent contingent dirigit pel general canadenc Roméo Dallaire, les memòries del qual, Jo vaig encaixar la mà del diable, són un testimoni colpidor i transparent, molt recomanable de llegir -també n’hi ha un documental- per a tots aquells que s’interessin per saber la vergonyosa cadena de comandament que hi va haver en aquella guerra -com en tantes altres- entre els despatxos i el terreny, les corbates i l’agonia, la soledat i l’abandonament dels civils.

La versió “guerra d’interessos” o “guerra colonial” seria la que explicaria l’operació Turquesa com una intervenció ordenada pel govern francès per salvar un règim “amic”, és a dir, ajudar l’exèrcit genocida de les FAR a salvar la pell i recuperar el poder del govern “amic”.

Aquesta segona versió és la que ara explica un dels homes que hi va participar, l’aleshores capità Guillaume Ancel, al llibre Ruanda, el final del silenci. Testimoni d’un oficial francès. Ancel va ser enviat el juny del 1994 com a oficial d’un petit contingent que havia d’obrir el camí del gros de l’exèrcit francès. La seva especialitat era marcar des de terra els objectius dels míssils llançats per l’aviació i explica que, des del principi de la intervenció, en el moment de sortir cap a Ruanda des de la base militar de Valbonne, a Lió, on estava aquarterada la seva unitat, l’ordre era de fer retornar al poder el govern de les FAR i frenar la guerrilla tutsi de l’FPR. Una vegada desplegada la seva unitat, els dubtes i les contraordres dels comandaments van ser poc clars i vacil·lants, però hi ha algunes escenes viscudes que assenyalen complicitats amb els genocides, unes complicitats que sempre ha negat el govern francès.

Durant l’operació Turquesa un dels interrogants que ens plantejàvem els periodistes era si l’exèrcit francès s’estava interposant a les massacres -que seria la versió “humanitària”- o si el que realment feia era protegir l’exèrcit ruandès en la seva retirada cap a la ciutat de Goma, a l’aleshores Zaire, barrejat entre la població civil hutu que fugia en massa (aviat s’hi van construir camps de refugiats que superaven el milió de persones). Una de les escenes que relata el llibre de Guillaume Ancel, ocorreguda a l’aeroport de Cyangugu, on hi havia estacionat part de l’exèrcit francès, deixa pocs dubtes sobre aquest interrogant: explica Ancel que les armes confiscades a les FAR eren transportades amb camions fins al Zaire, on se’ls tornaven!

Aquest nou testimoni d’un militar francès sembla donar la raó al polèmic article publicat fa un any per la revista XXI, signat pel reporter Patrick de Saint-Exupéry, segons el qual França no només va ser responsable d’armar l’exèrcit ruandès i donar-li suport abans que es produïssin les matances, sinó que una vegada començades el secretari general de l’Elisi, Hubert Védrine, va donar personalment l’ordre de rearmar els soldats i milicians hutus per impedir la victòria de l’FPR i recuperar el poder.

Fins ara, ha explicat Guillaume Ancel, havia preferit restar en silenci com fan tants militars, però un dia del 2014 va canviar d’opinió després d’assistir a un debat sobre el genocidi ruandès a la Fundació Jean-Jaurès -un think tank del Partit Socialista- que el va fer decidir a escriure el llibre que ara publica. El presidia l’antic ministre de Defensa, Paul Quilès, i hi intervenien juristes, diplomàtics i historiadors. Tots parlaven “d’intervenció humanitària”. Ancel va demanar la paraula per dir que ell considerava més adequat parlar “d’operació de guerra”. Quilès el va tallar per increpar-lo: “Abandoni aquesta idea que podria fer dubtar els francesos”, li va dir. “La vostra versió és més novel·lesca que la meva”, va contestar Ancel mentre el ministre s’aixecava enrabiat i abandonava la sala. Qui fa la guerra, qui la viu, és difícil que s’empassi l’argumentari polític humanista d’aquells que la promouen i la sostenen des d’un despatx, lluny de l’infern d’un camp de batalla on la deshumanització del soldat és el millor apèndix intel·lectual de la seva fortalesa com a combatent.