El mes de juliol del 1976 una nena de 14 anys, de quaranta quilos de pes i 1,47 metres d'alçada, revoluciona completament la gimnàstica femenina desafiant i doblegant els límits coneguts de l'equilibri del cos humà enfrontat al moviment i a l'espai. Es diu Nadia Comaneci. La seva execució als Jocs Olímpics de Mont-real és tan perfecta que els ordinadors embogeixen: mai una gimnasta havia arribat al 10, i els tècnics suïssos que s'ocupen de programar els rellotges no han previst aquesta nota. Les seves màquines només estan preparades per omplir d'unitats el 9, però el 10 és una qualificació inversemblant, una xifra fins aleshores inexistent. De manera que la màquina falla. El 10 es converteix en un 1,0. El públic que omple el pavelló olímpic es paralitza en un silenci espès que trenca l'aire abans de l'esclat de la tempesta de ràbia. Els jutges gesticulen desconcertats. Finalment, s'esmena l'error mecànic i comença la llegenda de la petita romanesa, Nadia Comaneci, la millor gimnasta de la història. 10 a tots i cadascun dels seus exercicis.

La vida de Nadia Comaneci, però, és una vida que des del primer moment transcendeix el món de la gimnàstica i de l'esport per convertir-se en un símbol polític i cultural de la Guerra Freda, símbol també de la dona sotmesa a la nova modernitat consumista de les marques, els arquetips sexuals i els nous imaginaris de la feminitat i de la masculinitat. La Nadia és la nena d'acer i de goma, la nena-nen, la nena púber, la nena que quan es fa gran s'enfronta a la malaltia de fer-se dona. És la imatge que sedueix l'adolescència erotitzada per les noves lolites dels vuitanta, les Brooke Shields i les Jodie Foster, maquillades de colors, contusionant-se davant del mirall de la mirada de l'altre. La Nadia és també el símbol de la propaganda de la societat superior del comunisme de Nicolae Ceausescu. La dona objecte, que aviat serà destruïda com una nina consumida, posseïda i maltractada pel fill del dictador, Nicu. És l'adolescent que un dia s'escapa del control omnipresent dels serveis secrets de la Securitate, s'endinsa en el món nocturn de Bucarest. Balla, beu, fuma, al costat dels privilegiats de la nomenclatura, fins que la policia la troba al llit d'un home de cinquanta anys. Un dia la Nadia es vol destruir bevent lleixiu. La salven de la mort. Torna al gimnàs i a la competició. A les barres, al poltre.

Es fa perdonar, recupera el cos d'acer i goma. Reviu les medalles i la gana. L'obsessió per la balança, la dieta. Vola. Cau. S'aixeca. Fins que una nit d'hivern del mes de novembre del 1989 s'escapa a través dels filats, camina sobre la neu, s'endinsa als aiguamolls gelats que empresonen Romania darrere el Teló d'Acer; avança durant tota la nit a les fosques amb sis fugitius més i arriba a Hongria, per fugir als Estats Units només un mes abans de la caiguda del Mur de Berlín.

Històries amb ànima

L'escriptora i cantant francesa Lola Lafon ha volgut escriure aquesta història única en el llibre La petita comunista que no somreia mai, que és a la vegada novel·la, assaig i biografia. Aquest gènere literari que tan bon servei està fent al periodisme, a les històries de la gent i de la història, progressivament abandonades pel relat quotidià de la nostra premsa, incomprensiblement centrada en notícies amb escàs context i una mirada humana cada vegada més limitada; sense emoció, sense secrets, paradoxes, relat, ànima. Per construir el seu text, Lafon compta amb la complicitat de la mateixa Nadia, i segueix una tècnica literària semblant a la que fa servir l'escriptor Emmanuel Carrère, que fa dos anys ens va regalar el llibre Limonov, en què l'escriptura combina la mirada personal amb la narració dels fets i de l'època que ens ha tocat viure.

En llegir el llibre m'ha emocionat evocar l'hivern del 1989, quan amb la caiguda del Mur de Berlín va començar una nova època de la història moderna. Aquell dia de novembre en què Nadia Comaneci es va escapar de Romania, jo estava sopant a l'Hotel Continental de Timisoara, mort de fred, en un viatge clandestí per explicar la pèssima situació que es vivia al país. Em va semblar creuar-me amb el seu grup. Un mes després, per Nadal, quan va esclatar la revolta, vaig tornar al país i vaig voler entrar-hi per la frontera hongaresa i dormir a la mateixa habitació de l'hotel on ella va estar durant unes hores abans que un cotxe se l'emportés.

Abrigat amb la mateixa manta picant amb la qual ella es devia abrigar, vaig reviure les imatges de Mont-real, aquella bellesa única, el valor inexpugnable, irreductible, de la voluntat per preservar la força interior de les presons de la vida. Saltar. Volar.