Secrets del bosc cremat

Asseguda a la terrassa, la Montse, de les Escaules (Alt Empordà), mira i remira el bosc. Li examina les ferides, el pensa, el sent, el respira.

-És com si ens ensenyés l'esquelet -diu-, i també els seus secrets. Et preguntes com era la vida d'abans, la vida de la gent del camp, et preguntes què hem fet malament, què hauríem de fer ara, quin futur volem...

Les cendres, l'olor de terra cremada, el paisatge calcinat incita a la filosofia. Sobretot si has estat a punt de deixar-hi la pell i de desaparèixer amb allò que estimes. Sobreviure enmig del fum i les flames, salvar els mobles i les parets de casa, salvar el poble, són coses que fan pensar.

-La mare -diu la Montse-, s'ha passat dos dies parlant de la guerra, dels records dels bombardejos.

La mare, que té 90 anys, va viure la guerra a Barcelona. Es veu que cada vegada que bombardejaven, al seu pare, l'avi de la Montse, li costava marxar, deixar la casa per anar al refugi. "Si s'enfonsa la casa -deia-, ens quedarem sense res. Tant per tant, que ens hi trobin també a nosaltres".

Els records de la guerra no només els van evocar aquests dies les flames. Justament davant la casa de la Montse, a prop del riu, el foc va provocar una enorme explosió.

-Això és una bomba... -va dir la mare.

I tenia raó: havia explotat un dipòsit de munició o alguna de les bombes que queden enterrades en aquests indrets fronterers des de la caiguda de la República. Indefectiblement, la història batega viva, potser somorta però encara viva, sota la nostra pell. Per molt que ens en vulguem desprendre, no es pot evitar que sempre torni, tossuda, per dir-nos que mai l'acabarem d'explicar del tot, ni d'entendre.

Heus aquí, per exemple, la línia de búnquers que el foc ha posat al descobert, la famosa Línia P, un seguit de fortificacions que Franco va fer construir per tot l'Alt Empordà fins al golf de Roses. Pel que sembla, primer ens havien d'envair els aliats, ja que a França al començament de la guerra mundial hi havia una coalició d'esquerres. Amb l'ocupació alemanya, però, Franco, que no es fiava ni dels seus amics, va donar instruccions d'adaptar la Línia P a l'armament alemany. I en perdre els alemanys, ho va tornar a readaptar tot per si hi havia una invasió dels republicans espanyols.

Aquest deliri constructiu que ens agermana amb l'Albània d'Enver Hoxha, aquesta inutilitat de ciment que mai ha servit de res, surt ara de sota les bardisses on pervivia oblidada per tothom, malgrat que són moltes les cases de l'Alt Empordà que van haver d'alimentar els milers de condemnats i soldats als quals Franco va obligar a fer la seva gran muralla. Avui, si visiteu els masos i els pobles, encara hi trobareu algun pagès, alguna família, que us pot ensenyar fotos de l'època, amb aquells nois famèlics, morts de fred, que la gent acollia i alimentava. A Biure hi ha el búnquer principal, el comandament de la Línia P, una construcció on l'Agustí Vehí, el policia municipal de Figueres que escriu novel·les de lladres i policies, hi va situar part de la trama de Ginesta pels morts .

-Tots aquests búnquers -em va dir fa uns anys-, es podrien netejar i organitzar-hi un circuit. Seria un parc històric de primera magnitud.

El foc els ha netejat. Ara només cal organitzar les visites. I la Gran Muralla sembla una visita molt adequada després del museu Dalí.

A la Jonquera sento una conversa sobre una altra història de pedres que el foc també ha deixat al descobert: la de les moltes casetes que havien de servir de "barraca agrícola" i que s'han convertit en xalet. "Què havíem de fer?", m'interpel·la un exregidor de Capmany. "Donàvem permís per construir 4x4 metres, i la gent se'ns pixava. Feien 10x10 metres i dues plantes. Mira: un avi té un erm estèril, un tros de terra que no serveix per a res; ve un fanga , i aquí tens uns calerons. Cagondeu! ¿I tu què has de fer? Ho has d'espatllar? Doncs ja m'afaitaràs!", explica.

És una manera de veure-ho. Forma part dels secrets que el bosc cremat ha despullat. Com també passa amb la diversitat humana que pobla aquestes terres, sobretot els invisibles. Hi trobo els senegalesos Camara i Saidiu, pastors d'ovelles. El Camara va poder salvar un ramat de 450 ovelles resguardant-lo sota un pont de l'AVE, camí de Biure. Va ser una heroïcitat. El Saidiu va perdre un ramat semblant. Se li van cremar totes les ovelles. El pastor i amo, el David, va anar a trobar-lo acompanyat d'un amic, però no van poder controlar el ramat. Ells tres van acabar dins d'una bassa del riu Ricardell, on es van salvar de miracle. La mort d'aquestes ovelles i les llàgrimes del David han estat una de les imatges més tristes i emotives dels incendis. El diumenge, el Saidiu va rebre una trucada del seu germà des del Senegal: "¿Estàs al corrent d'aquest gran foc?", li va preguntar espantat. "L'he tingut a sobre", li va dir Saidiu. La seva història i la del Camara, però, no han sortit a les cròniques que narren la lluita de la gent del territori per sobreviure. És un dels altres secrets que s'amaga sota els arbres, les bardisses. No caldrà que se n'investigui l'ADN per conèixer-ne els detalls.