El TPI al servei de la política

EL SOMNI DE LA JUSTÍCIA UNIVERSAL PELS CRIMS DE GUERRA, genocidi, crims contra la humanitat, violacions i tortures s’ha pràcticament esmicolat després de les dues sentències absolutòries pronunciades aquestes últimes setmanes pel Tribunal Penal Internacional de l’Haia.

La primera patacada va arribar el dijous 31 de març amb l’absolució de l’ultranacionalista serbi Vojislav Seselj, un dels líders més verinosos de la neteja ètnica que es va practicar durant la guerra a l’antiga Iugoslàvia. La segona sentència absolutòria arribaria pocs dies després, el 5 d’abril, amb l’absolució del vicepresident de Kènia, William Ruto, acusat de les massacres ètniques a la vall del Rift dels anys 2007 i 2008, en què més de mil persones van morir i 350.000 van haver de fugir quan les milícies organitzades sota la responsabilitat de Ruto es van llançar contra la població després de saber els resultats de les eleccions.

La sospita sobre la supeditació del TPI i el seu ús al servei dels interessos de la política i de la diplomàcia és avui una certesa clamorosa. També ho és el fracàs d’un tribunal que actuï amb total independència dels estats i pugui perseguir individualment els responsables de crims de lesa humanitat, més enllà de la protecció que aquests estats ofereixen sovint als militars, caps de milícia, tirans i dictadors, que podrien ser acusats per la llei penal internacional. Avui, els criminals saben que són més vulnerables per la pèrdua del poder i la marginació dels països que manen que no pas pels crims que hagin pogut cometre, de manera que mantenir el poder al preu que sigui es converteix en la millor manera de salvar la pell, en una clara reversió del sentit de la justícia universal.

Vojislav Seselj estava acusat per la fiscalia del TPI -que en el cas de l’antiga Iugoslàvia, com també s’ha fet amb Ruanda, disposa d’un tribunal ad hoc per als crims comesos en aquesta guerra, el TPII- de ser responsable de nombrosos assassinats de civils, persecució i canvis forçats de poblacions, neteja ètnica i tortures comeses a Croàcia, Sèrbia i Bòsnia.

Els jutges del TPII, però, malgrat identificar els crims de què se l’acusa, han considerat que Seselj “no era el cap jeràrquic” de les milícies dirigides per ell mateix, ja que aquestes milícies estaven sotmeses “a la jerarquia de l’exèrcit regular”. La sentència absolutòria afegeix que el fet que Seselj estigués “animat pel fervor polític de crear la Gran Sèrbia” no pressuposa un disseny criminal” i que “la propaganda d’una ideologia «nacionalista» no és necessàriament criminal”. “Hi ha la possibilitat raonable -segueix la sentència- que l’enviament de voluntaris fos amb l’objectiu de protegir els serbis” i estigués “motivat per l’esforç de guerra”. També les arengues criminals de Seselj -com aquella en què animava les milícies a fer servir una cullereta rovellada per esgorjar l’enemic-“estaven més aviat destinades a reforçar la moral de la tropa que a incitar-los a una guerra sense límits”. Vist el que van fer les tropes, la sentència ha caigut entre les víctimes com una galleda d’aigua glaçada. I l’acusat, en lloc de demanar perdó o d’abaixar el cap i callar, ha tingut el cinisme de celebrar-ho lloant “l’honorabilitat” dels jutges, que han demostrat que “la professionalitat i l’honor estan per sobre de qualsevol pressió política”. És a dir, el món al revés.

Si fins ara un dels handicaps del TPI per poder actuar era, precisament, la dificultat de comptar amb la col·laboració dels estats on es fan les investigacions -el TPI no té policia pròpia-, a partir d’aquestes noves sentències és evident que els estats que podrien sortir perjudicats per les seves investigacions seran encara més reticents a col·laborar. Saben que els interessos polítics acaben sobreposant-se a l’ideal de justícia universal i que no hi ha independència judicial al món global. 25 anys després de la guerra a l’antiga Iugoslàvia, Europa vol ara uns Balcans estables, disposats a fer la feina bruta amb els refugiats i impedir-los el pas fins als països de l’Europa rica. Mentre es compleixi el seu paper de policia, la pobresa de la població local, els governs autòcrates i la memòria i el patiment de les víctimes recents passen a ocupar un paper secundari. Els anomenats danys col·laterals. Això, esclar, té un preu: la imatge de la inauguració d’una residència per a estudiants a Pale amb el nom de Radovan Karadzic, el mateix dia que se’l condemnava a 40 anys de presó pels crims a Bòsnia, és la demostració més visible del fracàs d’aquesta justícia universal i de l’evident impunitat dels agressors i les idees que els van animar.

Del cas africà ja n’hem parlat recentment en aquestes pàgines; la nova sentència a Kènia només confirma que cada vegada és més fàcil maniobrar políticament contra la justícia universal. També aquí, com passa amb la corrupció, s’imposa un debat en què el corrupte -i el criminal- converteix en l’argument principal de la seva defensa el fet que “els altres” han fet el mateix que ha fet ell. Per què embolicar les coses, doncs, en comptes de fer un pacte -de sang- entre delinqüents i postulants?