19/08/2017

Trajectòria de col·lisió

4 min
Carla del Ponte, que ara ha dimitit, durant la presentació d’un informe de l’ONU sobre crims de guerra a Síria el març d’aquest any.

La fiscal suïssa Carla del Ponte, una de les juristes més compromeses amb el dret internacional humanitari -va ser la fiscal dels tribunals especials per a l’antiga Iugoslàvia i Ruanda-, ha anunciat que dimiteix de la comissió de les Nacions Unides encarregada d’investigar els crims comesos a la guerra de Síria.

Carla del Ponte considera que existeixen prou proves en mans de la comissió per condemnar el president sirià, Baixar al-Assad, per crims de guerra i crims contra la humanitat, però que el veto de Rússia al Consell de Seguretat de l’ONU impedeix la creació d’un tribunal especial sobre Síria, tal com va passar amb l’antiga Iugoslàvia i Ruanda.

“La meva dimissió -ha declarat Del Ponte a la premsa suïssa- vol ser una provocació i hauria de servir per pressionar el Consell de Seguretat, que té l’obligació de retre justícia a les víctimes”. “Sense justícia -ha afegit- mai arribarà la pau a Síria, i sense pau no hi ha futur”.

Del Ponte treballava des de l’any 2011 en la comissió independent creada expressament per l’ONU per investigar els crims de guerra comesos a Síria, i era la persona que, amb tota probabilitat, hauria presidit el tribunal especial destinat a jutjar-los. “No puc formar part -ha declarat- d’una comissió que no fa absolutament res”, malgrat totes les evidències sobre la crueltat de la guerra siriana. “Mai havia vist uns crims tan horribles com els que s’estan cometent a Síria, on són incomptables els infants morts, torturats, decapitats, convertits en les primeres víctimes d’aquesta guerra”, ha afegit la fiscal.

Val la pena recordar que Del Ponte es va manifestar l’any 2016 a favor de la intervenció militar russa a Síria, però aviat la va condemnar en constatar els atacs indiscriminats sobre la població i contra tots els grups que lluiten en contra del règim. En tot cas, la seva dimissió demostra la deriva i la politització de l’ideal de justícia universal, ja que no només el Tribunal Internacional de Justícia -que depèn de les Nacions Unides- sinó també el Tribunal Penal Internacional -que actua independentment en la persecució dels crims en contra de la humanitat- són cada vegada menys uns tribunals de justícia independents i cada vegada més una eina de la política al servei dels interessos dels països més poderosos. Uns països que ja fa anys que traspassen en les seves guerres els límits aprovats en les convencions de Ginebra -sobre presos, refugiats, execucions sumàries, tortures...- i que, cada vegada més, influeixen sobre els tribunals internacionals per convertir-los en un instrument de pressió econòmica i militar dels seus interessos i de les seves guerres.

(Aquí és important fer un incís, perquè sovint es confonen el Tribunal Internacional de Justícia i el Tribunal Penal Internacional -de fet, tots dos tenen la seu a l’Haia-, quan, repetim-ho, el primer depèn directament de les Nacions Unides i, per tant, del que es decideix en el Consell de Seguretat, on les gran potències tenen dret de veto, mentre que el segon és un tribunal independent, amb capacitat per perseguir aquelles persones que hagin comès crims de guerra, genocidi o crims en contra de la humanitat, aplicant una legislació universal i permanent per sobre dels estats... excepte els que no han signat el tractat, com els Estats Units, la Xina, Israel, l’Índia, l’Iraq i Cuba.)

La fiscal Del Ponte ha sigut sempre una persona incòmoda per als polítics, que ja va ser apartada de les seves investigacions quan dirigia el TPI per a l’antiga Iugoslàvia i el TPI per a Ruanda. En el primer cas, els conflictes van arribar amb les investigacions sobre el tràfic d’òrgans que feien els guerrillers de l’UCK amb presoners serbis, els quals eren assassinats després d’haver-los segrestat per vendre els seus òrgans en un negoci organitzat per alguns dels principals dirigents actuals del país.

En el cas de Ruanda, el mateix Consell de Seguretat la va destituir al·legant que no podia presidir els dos tribunals alhora, quan en realitat el que preocupava era que investigués -a més del genocidi- els crims i la venjança dels guerrillers tutsis de l’FPR, el dirigent dels quals, Paul Kagame, és des de fa 23 anys el president del país i ho serà probablement fins a la seva mort, després d’haver-se autoproclamat vencedor de les últimes eleccions amb un 98,66 % dels vots [sic].

En ambdós casos és evident que la política passa per sobre de la justícia i els interessos de les potències per sobre de la protecció de les víctimes i que, com va escriure la mateixa Del Ponte en un llibre autobiogràfic, existeix “un món a l’ombra” que domina el món de la llum i permet a les personalitats polítiques immiscir-se en els assumptes de la justícia.

Tal com van les coses, ara que els tambors de guerra tornen a ressonar arreu amb una alegria patriòtica insuportable sobre els camps sembrats de cadàvers innocents, la dimissió de Del Ponte és una pèssima notícia i un mal auguri en un món que avança accelerat en trajectòria de col·lisió cap a un dels grans moments estel·lars de la història de la humanitat. Potser el Gran Moment Definitiu. 

stats