I tu què feies quan passava tot això?

El llibre Trieste, de l’escriptora croata Dasa Drndic, és colpidor, d’una lucidesa que fa mal. Un extraordinari relat de ficció documental sobre la memòria. Sobre l’Europa de la Segona Guerra Mundial, les identitats, la naturalesa humana, els crims del nazisme, els silencis, les complicitats assassines, i la pregunta més transcendent i enigmàtica de totes les preguntes de la història: ¿i tu què feies quan passava tot això?, ¿fins a quin punt estàs disposat a mirar, a saber, a conèixer aquest passat que encara és present?

Simona Skrabec, la traductora d’aquest text que s’hauria de llegir a les escoles, escriu un magnífic pròleg que, avançant-se al que vindrà a continuació, encapçala amb uns versos del poeta nascut a Zagreb Tomaz Salamun: “Qui mata? Qui queda? Qui s’ho mira?” El continent europeu, diu Skrabec, és “un continu de destins que no paren de barrejar-se”... Avui, a Europa, “impera l’oblit perquè ningú vol heretar el dolor, ni les incerteses i, encara menys, les mans tacades de sang [...], la història no es pot ni reconstruir ni comprendre si no estem disposats a desxifrar-la...” Però, ¿què ens espera a partir del moment en què decidim recordar, conèixer, com li passa a l’Haya, la protagonista del llibre? A partir d’aquest moment ja no serà possible resguardar-se en un indret protegit -“una llar segura”- des d’on “observar les desgràcies que els hi han passat als altres”.

Els nens nascuts del delirant projecte Lebensborn -ideat per Himmler-, que tenia el propòsit d’aparellar soldats nazis amb dones rosses i “guapes”, “sanes”, per tal de millorar la raça ària, són l’ànima d’aquesta novel·la document coral. La voluntat d’alguns d’aquests nens -en total sobrepassen els 12.000- per conèixer la pròpia història, que és una història col·lectiva, una història europea, una història que travessa totes les fronteres del continent, una història que s’ha volgut silenciar, esmicola qualsevol possibilitat de simular una vida feliç sense continuació a la postguerra, on només l’autoengany es capaç d’endolcir els fets, de reinventar-los.

“La meva mare es deia Synni Lyngstad. Es va enamorar d’un tinent de les SS que es deia Alfred Haase. Era l’any 1940, quan Noruega va ser ocupada... La meva mare tenia 18 anys... Jo vaig néixer l’any 1945... era una bastarda”, escriu Drndic relatant l’experiència d’Anni-Frid Lyngstad.

Anni-Frid Lyngstad era, és, una de les cantants del famós grup ABBA. La noia dels cabells foscos. Viu actualment a Suïssa i se la coneix com la princesa Anni-Frid von Plauen, el títol que va adquirir quan es va casar, l’any 1992, amb l’hereu d’una de les famílies aristocràtiques alemanyes més antigues. Quan cada any es publica a Suïssa la llista de les 300 persones més riques del país, el nom de la princesa no hi deixa mai de sortir. Però també, com passa amb la història d’Europa, darrere de la brillantor hi ha les ombres: a Lyngstad de petita se la coneixia com una tyskerbarnas (bastarda dels alemanys) i a la seva mare com una tyskerhoren (puta dels alemanys). La mare va morir jove i la nena es va criar amb l’àvia a Suècia, un país que va acceptar protegir amb l’anonimat els tyskerbarnas. Sempre va pensar que el seu pare havia mort a la guerra, però un dia de l’any 1977 el va poder conèixer. Es va trobar amb un pastisser retirat, un home ordinari que havia pogut tenir una segona vida europea, una vida tranquil·la. Aquella trobada amb l’antic tinent nazi que tenia les mateixes faccions que tenia ella li va produir una “estranya sensació”. La va remoure completament per dins.

En llegir el llibre de Dasa Drndic és impossible no fer una analogia entre aquella Europa recent i l’Europa actual. Sobretot les preguntes del poeta Salamun. Qui mata? Qui queda? Qui s’ho mira?

Com ja va passar amb la guerra de l’antiga Iugoslàvia, Europa viu avui amb la crisi dels refugiats un nou repte sobre la seva pròpia personalitat; la seva part obscura, la seva llum. Es pot reproduir la indecència, la crueltat, els crims racistes, la ceguesa que significa mirar cap a una altra banda, assenyalar el que és diferent, l’altre, el que no coneixem com l’amenaça que tot ho justifica. Però també es pot mobilitzar la decència, la bondat, la humanitat, el coneixement. Com passa amb la naturalesa humana, Europa és el tinent de les SS i és una filla bastarda que desconeix -si vol- la doble vida del seu pare. Els homes canvien poc. No som tots plegats gaire diferents dels nostres pares, els avis, els besavis. La història, però, no es presenta mai de la mateixa manera.

Avui, doncs, el nou repte dels europeus és saber com comportar-se davant de l’allau de refugiats, el món global i aquesta nova societat on cada vegada augmenten més les desigualtats. Tenim un passat prou conegut per saber de què estem parlant quan fem servir segons quines idees, quines paraules, quines actituds. Només cal mirar el pou negre de la indecència de la nostra pròpia història per decidir el que volem fer, i el que no volem repetir quan passa tot això. I tu què feies?