CARRETERES SECUNDÀRIES

Temps que s’atura, la llum de la foscor

La bala del Kalàixnikov va arrancar-li la mandíbula i li va produir un gran forat. Era el 7 de gener del 2015. La reunió a la redacció de la revista Charlie Hebdo feia estona que havia començat.

“Érem una banda d’amics més o menys propers en un petit diari amb un futur incert, gairebé mort. Però ens sentíem lliures. Érem allà per divertir-nos, barallar-nos, discutir, prendre’ns de broma un món desesperant”.

El dibuixant Cabu potinejava sobre la taula amb una mena de brioix a mig menjar.

Wolinski dibuixava a la llibreta escoltant amb expressió divertida.

Sempre estava dibuixant. “Normalment una dona nua, de corbes estilitzades, que deia alguna cosa estranya, absurda, inspirada en la intervenció d’algú de nosaltres”.

I, de cop, les bales de Kalàixnikov. Els crits dels germans K.: “ Al·lahu-àkbar! ” El silenci. El despertar d’entre els morts en una nova vida.

El periodista Philippe Lançon, supervivent de la massacre de Charlie Hebdo, ha escrit aquella experiència de l’atemptat en un llibre, Le lambeau, un text llarg, minimalista, minuciós, sense sentimentalismes, en què l’esforç de precisió és el fil de la tela d’aranya que teixeix la mandíbula destruïda i reconstrueix, al mateix temps, la seva pròpia persona, renascuda en una nova realitat, després que l’atemptat segués la vida dels seus companys i ell despertés en aquest territori desconegut i enigmàtic del supervivent; després que retornés de l’altre costat, allà on només aquells que hi han estat saben de què parlen, ja que la supervivència és l’únic fet de la mort al qual poden accedir els vius.

Lambeau es podria traduir com a tros, bocí, tros de carn, i també, en cirurgia, fa referència al tros de pell i de carn sana utilitzada per regenerar una cicatriu.

Le lambeau de Lançon es refereix a tots aquests significats: a la seva reconstrucció física, quirúrgica, a les tretze operacions per tapar “el forat”, a les llargues estades a l’hospital.

També a la seva reconstrucció com a persona. L’home de cinquanta anys que escala lentament les parets del pou on l’ha submergit l’atemptat, enfonsant-lo fins a les entranyes més profundes de la consciència i de l’enteniment.

El llibre, evidentment, té múltiples lectures. Voldria destacar-ne una, potser perquè l’he llegit durant les vacances, durant aquest temps que, diuen, s’atura, però que, en realitat, mentre llegia i mirava al meu voltant, pensava que, d’aturar-se, res de res. El temps que vivim és un temps disparat i banal, en què el que va passar ahir i el que passarà demà, el que som, és només l’instant, el pols del present convertit en una gran piconadora que no mira ni endarrere ni endavant, i ens arrossega en col·lisió de xoc cap a la nostra pròpia destrucció, talment com mosques encegades per l’atracció fatal de la llum de la bombeta -la bombeta d’un supermercat, per ser més precisos si fem l’analogia entre la mosca i els homes-. (A la pel·lícula Melancolia, de Lars von Trier, una estrella s’acosta en rumb de col·lisió a la Terra; jo penso més aviat que és la Terra la que avança en col·lisió de xoc cap a l’estrella.)

El llibre de Lançon, en canvi, parla del temps, l’atura, la seva persona es reinventa a partir de la memòria i la introspecció, la vida viscuda com a impuls i fonament de la vida que li queda per viure.

Rafael Argullol ens parla en el seu llibre Visión desde el fondo del mar d’una escola de pintors bizantins, a l’època de Justinià, que abans de pintar les seves icones es tancaven en l’obscuritat d’una cova. Només es consideraven preparats per sortir de l’aïllament i la foscor en el moment en què el nou món de les formes sorgit de l’obscuritat fos suficientment diàfan. Aleshores començaven la seva obra. Alliberats de “l’excessiva llum de les coses quotidianes”, s’entregaven a la llum del que havien descobert en l’obscuritat. “Submergits provisionalment en l’esfera de la inexistència -escriu Argullol- podem veure les coses amb una llum diferent”.

Lançon ens ofereix aquesta llum diferent. El món tal com ell el concebia fins aleshores s’atura d’una manera brusca, radical, amb l’atemptat del 7 de gener del 2015. Lançon, antic reporter, periodista i escriptor, se submergeix en la foscor per omplir-la amb una nova llum, que surt de l’interior de la seva consciència, del seu atordiment, i el condueix cap a una nova vida, en un món de la paraula i la memòria redemptora selectiva.

A poc a poc la nova tela que dibuixa i on s’hi dibuixa s’omple dels amics, la família, els pares i els germans, les vacances, els avis, els amors, els desamors, els col·legues morts, els col·legues vius, els països que ha visitat, les guerres sobre les quals ha escrit, els plats que li agraden, les músiques que l’han acompanyat. I els llibres. Lançon aprofita els mesos en què els metges li reconstrueixen la mandíbula per fer-se construir una nova biblioteca.

Escriu: “La biblioteca dona una segona vida als milers de llibres que havia devorat durant anys. Reapareixien com vells amics. Silenciosos, pacients. Tot el que havia viscut no feia més que alimentar les vides que aquells llibres m’oferien”.