Votar tapant-se el nas o no votar: ¿això és tot el que podem fer?

L'escena, tal com l’expliquen els mitjans de comunicació francesos, és una escena de família, una escena a l’estil Corleone. L’antic president Sarkozy acaba d’arribar de passar un cap de setmana familiar a les Maldives. És dimecres. La una del migdia. François Fillon entra amb el seu cotxe -negre- al pati de l’edifici on té el despatx Sarkozy. Han quedat per parlar. O més ben dit, Sarkozy l’ha citat per parlar. Ha acceptat rebre’l, que no es el mateix que reunir-s’hi...

Fa tres mesos, qui havia sigut primer ministre del president Sarkozy va desbancar el seu “protector” a les primàries en què es triava el candidat de la dreta per a les properes eleccions. Ara Fillon, el candidat, ha quedat debilitat i l’estan pressionant perquè es retiri, perquè tiri la tovallola. Les lamentables notícies que el descobreixen com un corrupte i un aprofitat, un “servidor públic” que donava feina amb diners públics a la seva família sense que haguessin de fer res de rellevant (amb un salari que ja voldrien la majoria dels francesos), el converteixen en un candidat empestat.

De manera que el protegit que va tenir la gosadia d’enfrontar-se al protector acudeix a la casa del pare. Necessita el suport de la família. La unitat de la dreta. I Sarkozy -Don Sarkozy, com ja se l’anomena- encara segueix sent el padrí. L’home que controla els fils del poder que necessita Fillon.

Tot el que fins ara enaltia Fillon de cara als seus electors conservadors, el que ell mateix venia com a programa electoral que el diferenciava de Sarkozy -l’operació “mans netes”, principalment- ha quedat enfangat per les filtracions de la premsa sobre la seva escassa honorabilitat.

Podem imaginar el somriure paternal de Sarkozy. El cap lleument inclinat de confessor, el petit gest que certifica: “Per fi has entès com funciona la cosa ”. El posterior diàleg. Les condicions que posa el patró de la dreta per sostenir Fillon en el cas que la seva candidatura tiri endavant, cosa de moment força improbable.

Davant la marea de les diversitats de feixismes que estan destruint la democràcia a tot el món hi ha un clam fet des dels partits tradicionals en el sentit que l’electorat és el responsable d’aquesta tendència deplorable. Així s’ha viscut als EUA amb la victòria de Trump, i ara s’està plantejant el mateix a les pròximes eleccions franceses: els que encara creuen en la democràcia han de fer tot el que sigui necessari per frenar Le Pen, encara que s’hagi d’anar a votar tapant-se el nas.

Fa uns dies, Claudio Magris parlava en una entrevista sobre aquest assumpte i feia la següent reflexió: “Encara que hagués guanyat Hillary Clinton -deia-, hi ha alguna cosa que no funciona bé en el sistema. Trump, més enllà de la indecència de les seves expressions, del seu estil matusser i el discurs simplista, impresentable, constitueix l’expressió d’una ruptura que no només passa als EUA, sinó també a la resta del món. Hi ha una gran massa que no està polititzada [...], una àmplia població que viu per sota, o al marge, de qualsevol comprensió de l’economia, de la cultura, de les coses públiques. Trump els ha aconseguit convèncer que ell és la seva veu”.

Trump. I Le Pen. I tots els que vindran -ja arriben- tenen, efectivament, moltes possibilitats, com ja va passar amb Hitler, de convèncer l’electorat que ells són realment la seva veu. La veu del poble. Però si això passa és precisament perquè cada vegada es més gran el buit, l’escletxa que s’obre entre els representants polítics de la democràcia i els interessos generals. S’ha de ser lúcid i criticar el que s’acosta, però també s’ha de ser lúcid amb els responsables d’aquesta degradació, de tal manera que se’ls aparti de la política i es doni l’oportunitat d’ocupar-se dels interessos públics a polítics que, més enllà de les ideologies que cadascú tingui, demostrin una pràctica pública en què l’interès general està per sobre del servilisme al poder establert.

En un llibre de converses amb dos periodistes, François Hollande explica algunes coses sobre el seu predecessor Sarkozy que il·lustren bé amb qui ens les tenim amb tots aquests “demòcrates”. Diu Hollande que quan Sarkozy era president va demanar al príncep saudita Al-Walid que comprés el castell de la família Bruni a la Toscana italiana, cosa que va fer pagant 17,5 milions d’euros, un preu desorbitat. “Això -comenta Hollande- no és il·legal... però fer-ho quan ets president explica moltes coses”.

Alguns comentaristes han dit ara, davant la victòria a les primàries socialistes de Benoît Hamon sobre Manuel Valls -un home, aquest últim, de l’aristocràcia socialista del poder-, que Hamon és un antisistema. ¿Un antisistema un socialista que vol reformar el capitalisme? ¿S’enrecorden del gran líder, aquell “privilegiat cervell” socialista que es diu Strauss-Kahn i la seva austera manera de viure? ¿Són aquests els socialistes fiables?

Així estan les coses del poder: es demana el vot per frenar els populismes feixistoides, però no hi ha cap disposició ni voluntat de canviar la pràctica elitista, mafiosa i corrupta de la seva gestió i dels seus privilegis, que són l’origen i la causa de la degradació de la democràcia.