Pensar un minut, comptar fins a deu

M’agrada el que va dir Pablo Iglesias al programa d’en Cuní de dimarts passat, després d’haver estat objecte d’insults -maricón, entre d’altres- durant l’acte de presentació a Barcelona del llibre que ha escrit amb Enric Juliana sobre la situació política espanyola.

“Pensar un minut abans de dir res -va dir-. Comptar fins a deu”.

Respirar.

Hauria pogut dir: fatxes, cabrons, homòfobs, desgraciats, etcètera.

Però va dir: “Pensar un minut abans de dir res”.

Respirar.

Si seguim el fil del que bramen actualment les paraules de la política -i ens hi volem referir, les volem escoltar, les volem contestar-, només hi percebem confusió, mitges veritats que són mentides completes, distorsió, mala fe i molta, molta brutícia.

Impossible dialogar-hi sense aixecar la veu. Els arguments no avancen més enllà de les percepcions; les percepcions són l’argument.

Uns i altres s’alimenten de la consigna. Un clic de quatre o cinc paraules té més veritat que una conversa. S’espera l’animalada que dirà l’altre -l’oponent convertit ja en enemic- per sostenir l’animalada pròpia, que ve justificada -només faltaria!- per la percepció victimista i autoreferencial del que han dit aquests fills de puta.

Pensar un minut.

Respirar.

Jo hi afegiria: callar (i alguns, callar, si no per sempre, almenys callar durant uns quants anys, que siguin molts, molts anys).

Comptar fins a deu (abans es comptava amb Déu).

L’economista francès Stéphane Carcillo explica, citant el politòleg nord-americà Robert Putnam, estudiós de la consciència cívica i la confiança social, que deu anys després dels atemptats de l’11-S els musulmans que viuen als Estats Units són més intransigents en la seva religiositat i més rigoristes en la seva vida que abans dels atemptats. I que el nombre dels matrimonis mixtos s’ha reduït.

L’estigma, la discriminació, produeix un tancament en la persona assenyalada, diu Carcillo, que acaba per confirmar involuntàriament la imatge negativa del grup estigmatitzat. En comptes d’encoratjar a la construcció d’un espai comú, l’estigma mina la cohesió social i fa que les minories-o les persones assenyalades, sigui pel color de la pell, per la religió, per la sexualitat o per les idees- es repleguin en elles mateixes i facin del tancament un espai de defensa del grup i de la veritat íntima l’única veritat que, assenyalats com estan, els és possible.

És a dir, com més gran és la bronca del debat social, més gran es fa el fossat entre el nosaltres i l’ ells ; més instintiva i primitiva és la reacció defensiva.

També el prejudici forma part important de la nostra conducta. Per això és important la llum: il·luminar allò que no veiem o no volem veure. Però la llum no sempre és evident. Carcillo dona un exemple senzill i eloqüent sobre els prejudicis: l’Orquestra Simfònica de Boston va descobrir que si feia les proves d’admissió de músics posant una cortina entre el jurat i el músic es reclutaven més dones que si les proves es feien sense la cortina.

Recordant l’antiga Iugoslàvia, la seva guerra, em ve a la memòria una pel·lícula -n’he oblidat el títol- en què es veia un grup de serbis que bombardejaven Sarajevo comandats pels criminals Karadzic (el polític; poeta, per cert) i Mladic (el militar).

Era l’any 1994 i s’acabava de produir el genocidi a Ruanda. Un dels soldats li comenta al seu company, mentre canvia la munició i llegeix un diari (de paper): “Quins salvatges, aquets ruandesos”. Potser totes les al·lusions sobre Iugoslàvia que sentim aquests dies -quanta gent il·lustrada que tenim!-, podrien servir per aprendre almenys una cosa: ni els iugoslaus, ni els ruandesos, ni cap ésser humà sobre la Terra, són pitjors que nosaltres. Tots podem ser igual de roïns i de criminals. Tots som candidats a ser-ho en qualsevol moment de la nostra existència, depenent de les circumstàncies que ens toqui viure i de com decidim lliurement actuar. El terror, la inhumanitat, el crim, el genocidi, la guerra, desenvolupen uns mecanismes que, quan esclaten, ja fa temps que alimenten i preparen la seva combustió. Un cop esclaten, tot s’hi val.

Ja que tant ens interessa, doncs, l’antiga Iugoslàvia -27 anys després d’un enorme desinterès-, els recomano un llibre extraordinari. Yugoslavia, mi tierra, de l’eslovè Goran Vojnovic. És la història d’un jove, adolescent durant la guerra, que vol entendre per què el seu pare va ser un criminal. Per què va fer el que va fer. Com és que una persona ordinària, fins i tot una bona persona, un bon pare, pot arribar a aquests extrems.

No hi ha cap resposta, esclar. Però sí que podem descriure el moment de passar a l’acte i els moments previs abans de l’acte en si mateix. Davant del seu fill, confrontat a la pregunta -per què-, el pare esbufega una resposta de pati d’escola: tothom ho feia. És el que es feia. Eren els meus companys. Eren el grup. El grup d’amics. La lamentable pertinença a la manada.