Una bona causa

M'he passat la vida passejant rics i ara, quan ja estic a punt de jubilar-me, m’adono que finalment els meus coneixements serveixen per a alguna cosa seriosa, una cosa important!”

El capità Lluís Ferrés Gurt m’ofereix una tassa del cafè que ell mateix ha preparat a la manera grega, servint-se d’un petit fogonet. Estem amarrats al port de Malta, xerrant al pont de comandament del Dignity, on el vaixell de rescat de persones de Metges Sense Fronteres té prevista una escala tècnica abans de fer-se novament a la mar.

Les impressionants muralles de pedra de marès que protegeixen la ciutat vella, La Valletta, són testimoni de la importància estratègica que ha tingut al llarg de la història aquest port natural enclavat al cor del Mediterrani.

Fa uns dies que els vents indiquen que ja s’ha acabat l’estiu. De moment, el Dignity continuarà operant davant de les costes de Líbia, però és possible que a finals d’octubre s’acabi l’actual campanya de rescats. L’últim rescat -més de 200 persones que van ser traslladades fins a Sicília- ja es va fer sota una pluja intensa de tardor.

A finals d’octubre, doncs, el Lluís Ferrés se’n tornarà a les seves illes de la Grècia oriental per continuar amb la vida de nòmada del mar que tant li agrada, anant amunt i avall amb el seu petit veler-casa, vivint i escrivint històries de la mar i de la gent que hi viu.

Biòleg, mariner, Lluís Ferrés, nascut a Olot l’any 1954, autor de nombrosos llibres -incloent-hi algunes novel·les-, ha viscut els seus últims 25 anys de la mar portant tota mena de vaixells, especialment velers.

“Viure de la mar -diu- no és fàcil. Als vaixells de cabotatge hi ha poca feina i els mariners com jo ens trobem limitats al món dels iots de luxe. Som una mena de xòfers de l’oci de la gent rica, que fan negocis o es diverteixen. De manera que ja et pots imaginar l’emoció que em produeix ara haver-me enrolat en un vaixell per fer una feina plena de sentit, una feina seriosa que només es pot fer amb el cor!”

“Quan ens trobem amb els grups de migrants enmig de l’aigua, sobre tota mena de coses que floten però que estan a punt d’enfonsar-se -explica el Lluís-, el primer que t’adones és que per a la majoria és la primera vegada que s’endinsen a la mar. Desconeixen fins i tot el perill que els amenaça. Ja fa estona que naveguen enmig de la immensitat i la soledat, sovint en la foscor. La costa s’ha anat diluint a l’horitzó. Si no els rescatessin acabarien engolits per l’aigua, com passa sovint amb els que es perden sense que ningú els trobi. Quan els aconseguim rescatar, veus a la mirada la desesperació de la gent. N’hi ha que seuen en un racó del vaixell, el cap cot entre les cames, en silenci, en un recolliment impressionant, mirant d’assimilar el que els ha passat, la llarga història de dolor que arrosseguen. D’altres els veus passejar per la coberta amb un somriure d’orella a orella. Un dia li vaig enviar a la meva germana la foto d’un d’aquests que somreien. Amb un petit text: «Després de tants anys de treballar amb tota mena de gent, mai ningú m’havia mirat amb un somriure com aquest»”.

El Dignity té una tripulació variada en què es barregen els professionals de la mar i els treballadors humanitaris. Els uns i els altres han hagut d’aprendre a treballar junts, adaptar-se, trobar un espai comú que fes possible una feina tan complexa com la dels rescats.

La Carla, amb 23 anys, cuinera del Dignity, és la més jove de l’actual tripulació -una tripulació que fa rotacions constants de tots els seus mariners- i, també com el Lluís, fins ara desconeixia completament el món humanitari. Nascuda a Castellar del Vallès, ha estudiat cuina i ha treballant en restaurants de luxe, incloent-hi un restaurant basc amb dues estrelles Michelin. Diu que vivia un moment professional i personal especialment insatisfactori. Li anava tot molt bé, però li faltava alguna cosa important. Trobar-hi un sentit. Saber cap on dirigia la seva vida. El Dignity, diu, ha sigut com una bafarada d’aire fresc.

“Fins que no ho vius no ho pots entendre -explica-. Vivim completament d’esquena a tota aquesta gent que migra, al món real, a la vida que passa més enllà de nosaltres mateixos... Saps algunes coses, però tot el que ens expliquen està buit de la realitat humana, de la veritat de la gent”.

“Recordo el meu primer rescat: una pastera amb unes 150 persones. Encara que jo sóc la cuinera, quan hi ha un rescat tota la tripulació ha d’ajudar. El rescat va durar unes quantes hores. Vaig tenir una pujada d’adrenalina tan gran que ja no vaig dormir en tota la nit. Em passa el mateix en cada rescat. Ara sé per què em passa. Perquè em sento tan satisfeta, tan plena, tan contenta... Una cosa és que t’ho expliquin i una altra és participar-hi, estendre la mà, sentir com t’abracen, treure’ls de l’aigua i potser de la mort... És una satisfacció com no havia experimentat mai!”

Diu la Carla que el món de la cuina és el seu món. I que ella vol continuar treballant de cuinera. Però que a partir d’ara el que serà diferent és la seva posició, el seu concepte de la feina. Dels diners. Dels ideals i la vida personal. La vida diu, ha de tenir un sentit. I encara que no ho sap explicar exactament, això del sentit, sap que l’ha trobat fent un treball d’equip, amb bon rotllo. Per una causa bona.