Una casa comuna, apartaments separats o la guerra

E l conflicte israelià i la qüestió palestina són, sens dubte, un mirall on es reflecteixen amb una claredat encegadora els reptes principals del món actual. La nostra posició com a éssers humans i el debat dels valors i de l’acció política. Una mena de laboratori a petita escala on les decisions que es prenguin marcaran el futur.

La pregunta crucial és si existeix un espai de negociació i d’acord més enllà del fanatisme, de la idea que els conflictes només tenen solució amb la imposició d’una de les parts bel·ligerants sobre la part derrotada, una idea que només és possible amb l’ús de la força.

L’escriptor Amos Oz té la següent definició, per condensar l’humanisme i el pluralisme en una sola fórmula: el reconeixement del dret de les persones a ser diferents.

Però el mateix Amos Oz, que pertany a l’esquerra israeliana, pensa que, al seu país, aquest reconeixement dels que són diferents no significa necessàriament que puguin viure junts i barrejats, sinó tot el contrari: la seva proposta és la separació. Una casa, diu, amb dos apartaments. Un per als israelians. L’altre per als palestins. La creació de dos estats. Fer la pau, però sense la necessitat de fer l’amor. El perill que ell mateix reconeix a aquesta “separació” és que els fanàtics no l’acceptin encara que ho diguin, i que una vegada tinguin l’apartament el seu nou objectiu sigui afegir-hi dues o tres habitacions més a expenses del seu veí, usurpar-li la terra i privar-lo dels seus drets.

També a l’esquerra israeliana hi ha una proposta totalment diferent, representada, entre d’altres, per Ilan Pappé, segons la qual només la descolonització i la substitució de l’actual règim israelià per una democràcia on visquin sota un mateix estat i amb els mateixos drets “els diferents”, podrà obrir un futur alliberat de la ideologia racista de l’actual Estat d’Israel, que “segrega, separa i discrimina obertament les persones sobre la base de l’origen ètnic, la religió i la nacionalitat”.

Por i desconfiança

Els partidaris, doncs, d’un sol estat democràtic per a tots, si no creuen en la creació de dos apartaments, és perquè consideren que només es tracta d’una cortina de fum del programa veritable que té l’Estat d’Israel, que consisteix a anar-se annexionant més habitacions com un fet consumat i imparable.

Els arguments d’Amos Oz per a la separació són contundents i es poden resumir en dues paraules: la por i la desconfiança.

Si no hi ha dos estats, diu, aviat només n’hi haurà un de sol, que serà un estat àrab des del mar Mediterrani fins al riu Jordà.

“I la idea -afegeix- de viure com a minoria jueva sota autoritat àrab és per a mi completament inacceptable perquè quasi tots els governs àrabs del Pròxim Orient oprimeixen i humilien les minories”. Però sobretot “perquè em reafirmo en el dret dels jueus israelites, com en el de qualsevol poble, a ser una majoria i no una minoria, encara que només ho siguin en un petitíssim tros de terra”.

La posició d’Oz, inclou, evidentment la capacitat de servir-se de la força, i afirma, sobre la força militar d’Israel: “És l’única cosa que en molts moments de la història recent ens separa de la destrucció, de l’aniquilació”. I torna la por: som dèbils, molt més dèbils que la suma de tots els nostres enemics. I torna la desconfiança. “Som molts els que renunciaríem als territoris a canvi de pau: però no volem fer el paperina”, escriu en el seu últim llibre, Queridos fanáticos.

El grup de Pappé, en canvi, pensa que en la separació no hi ha espai per construir una societat humanista i democràtica que, avui, només serà sostenible i possible si s’acaba amb les ideologies que es van imposant a mesura que avança la confrontació, i que són, en definitiva, ideologies racistes, fanàtiques, ja que una separació de persones diferents porta implícita, tal com s’està configurant el món actual, la neteja ètnica i la guerra.

En els plantejaments d’Amos Oz hi ha un pessimisme pragmàtic sobre la pròpia condició humana i la possibilitat pràctica de realitzar els grans ideals. “Al lloc on hi tenim la raó, no hi creixeran mai flors a la primavera... està aixafat i dur com un pati”, escriu citant el poeta Yehuda Amijai.

Per això el que avui passa a Israel s’ha convertit en el gran laboratori del món, perquè ens hi juguem com es decidirà aquest nou repte de diferents en un món global: si serem o no capaços de construir espais comuns amb els mateixos drets, o bé apartaments separats acordats, o si ens lliurarem una vegada més al fanatisme i a l’aniquilació redemptora que es va obrint camí enmig del desconcert i la incapacitat de les democràcies d’aturar-ho.

Que la senyora Merkel digui que Europa ja no pot confiar en els Estats Units fa molta por. Com escrivia fa poc el filòsof iranià Ramin Jahanbelgloo, que Trump s’hagi retirat de l’acord nuclear amb l’Iran augmenta les possibilitats que esclati una nova guerra. Una nova guerra de fanàtics. El laboratori amplia el camp de batalla amb les receptes de la demolició.