Perpinyà se la juga avui. Els ciutadans del centre còsmic de l’Univers que Salvador Dalí va situar exactament a l’estació ferroviària -rebatejada precisament El Centre del Món- tenen aquest diumenge una cita de transcendència civilitzadora decisiva. Quan es va formar el golf de Biscaia després de la deriva dels continents, només Perpinyà va resistir el cop i va aguantar com un tendó diví l’esmicolament. Si això no hagués passat, ara no seríem aquí, seríem tots a Austràlia envoltats de cangurs -professava el pintor surrealista empordanès, de vocació científica filosòfica galàctica.

¿Resistirà aquest diumenge la ciutat que va sostenir una patacada de tal magnitud l’envestida del Front Nacional, el qual, vencedor a la primera volta, persegueix la victòria d’una gran ciutat i avança a través de l’hexàgon, rumiant amb constància, lentament, com un ramat de bous que probablement ja són a l’interior de Besiers?

La pregunta se la fan els ciutadans de la República i ressona per tot el sud del territori, des de Salses fins a Guardamar i més enllà dels boscos de la misèria de Nador. Potser aquesta nit Perpinyà, ciutat de 120.000 habitants, 16% d’atur, capital del departament més pobre de França, ciutat mestissa on es barregen els pied-noirs amb els republicans espanyols; els harkis -algerians que van lluitar a favor de França a Algèria- amb els gitanos; els emigrants subsaharians amb els nous emigrants catalans i espanyols -sobretot a la sanitat-; potser la ciutat fronterera demà es despertarà amb un alcalde del Front Nacional, el senyor Louis Aliot, parella de Marine Le Pen. O potser no: el candidat socialista ha decidit deixar als seus votants que votin, tapant-se el nas, el candidat de la dreta només per evitar el lepenisme.

He quedat a la seu del Front Nacional de Perpinyà amb la senyora Clotilde Font-Gavalda. Ocupa el segon lloc a la llista d’Aliot i és néta d’exiliats catalans. Gent que va haver de fugir de la guerra espanyola per refugiar-se a França. La vaig a trobar amb l’estat d’ànim abatut, l’estómac remogut i una pregunta: ¿es pot votar el Front Nacional i haver viscut la guerra espanyola, l’ocupació alemanya, la memòria dels camps de concentració francesos on van morir milers d’espanyols tractats com animals i es va organitzar la deportació de jueus i gitanos als camps d’extermini nazis? La senyora Clotilde, que té una immobiliària, m’acompanya fins a casa de la seva mare, al barri Moulin à Vent, un barri que es va construir especialment per allotjar-hi els pied-noirs després de la Guerra d’Algèria. Vol que escolti la mare, per saber d’on vénen. I que vegi el barri, per saber on es troben, on pensen que van i on volen anar. Ella és de dretes però no del Front Nacional. La llista de la qual ocupa el segon lloc, explica, és una llista oberta, de ciutadans “normals”, que n’estan “fins al gorro”, diu literalment en català.

Republicana del Front Nacional

De les moltes històries que explica la mare, la senyora Maria Joana, de 82 anys, en ressenyo breument dues: la primera és quan fugint de Puigcerdà durant la guerra van passar a l’altre costat de la frontera, a Enveig. Amb els cosins i els tiets vivien en un hotel familiar. Des de la finestra es veia la carretera que puja a la Molina. Cada vespre, l’àvia feia agenollar els nens davant de la finestra i els feia mirar el cotxe que pujava a la Molina amb la gent de dretes i els feixistes per afusellar-los. L’àvia els deia: “Pregueu, perquè els van a matar”. La segona escena passa en un camp a prop de l’estació: milers de refugiats hi viuen a la intempèrie, vigilats per la policia, morts de fred i de gana. Un dia, un pagès francès, emprenyat perquè els refugiats li “fan malbé el camp”, obre el reg de l’aigua i l’inunda. És el gener. Moren de fred desenes de persones, gelades per l’aigua.

“Així que vostè votarà ara el Front Nacional?”, que li dic a la Maria Joana. “Sap? -respon encongint les espatlles-, ja m’han robat tres vegades. No goso obrir la porta a ningú”. Una amiga de la filla que ens escolta, també catalana, no té la contenció del políticament correcte de la candidata. Es dispara: “Vas a jugar al parc -diu- i veus aquesta gent : cada dona un nen al ventre, un nen al cotxet, un nen que juga al sorral. Diuen que ens mataran amb els ventres de les seves dones. I això és el que faran!” La candidata parla de la República, la laïcitat, la Nació, la Pàtria. Es queixa que no hi ha projecte per a Perpinyà, una ciutat que s’ha tornat perillosa, bruta. Diu que ells no defensen els burgesos, que defensen el poble que ha estat abandonat per tots els partits que deien que el defensaven. “¿Com pot funcionar una societat sense feina?” La mare mou el cap afirmativament. “Nosaltres hem treballat com burros”, diu. Me’n vaig, arrossegant l’ànima als peus, al barri gitano de Sant Jaume. En Michel, Miquel o Miguel -“Digui’m com li sembli: l’entenc en les tres llengües”- té por. El seu avi era gitano alemany. El van deportar. Un oncle va morir a les cambres de gas. Ara, diu, li sembla que torna a sonar una música coneguda.

A la ràdio, la Terribas entrevista Sami Naïr: fa vint anys, diu, que ni els socialistes ni la dreta es preocupen pel que passa realment al món globalitzat. Viuen al marge de la gent. I com han fet els fonamentalistes als països àrabs, el Front Nacional s’ha convertit en un partit revolucionari i ultraconservador. Vol un canvi global -d’una crisi que ningú reconeix en la seva profunditat-, però ho fa amb les idees del feixisme italià dels anys trenta o del neofeixisme alemany... les idees que mobilitzen el poble emprenyat, empobrit, sense feina, abandonat. Veurem coses molt fortes, vaticina. I les veurem sobretot a França.