Un conte de Nadal
NO HI HA CAP HISTÒRIA HUMANA que tingui l’extraordinària visibilitat que tenen els diners.
Aquest any brindaré pel senegalès Ngame, un dels milions de migrants invisibles -invisible, sense feina i pobre com una rata- que, gràcies a la rifa de Nadal, ha tingut per fi el seu minut de glòria, la seva portada. La seva visibilitat, no només als diaris més importants sinó també a la televisió, on l’hem pogut veure amb cara de sorpresa ensenyant la nova carta de presentació al món dels visibles: el número 79.140.
No és que l’Ngame s’hagi fet exactament milionari, però els 400.000 euros que ha guanyat a la rifa signifiquen un pas important: fins dimarts, abans que les nenes Lorena i Nicole -la Nicole, que té 12 anyets, diu que quan sigui gran vol ser periodista- cantessin a les 12 hores i 30 minuts el primer premi, la grossa, l’Ngame tenia exactament cinc euros a la butxaca.
“Què en faràs ara dels diners?”, li va preguntar la premsa.
“Què s’espera que en faci? Ocupar-me de la família!”, els va respondre l’Ngame, desconcertat, emocionat, incrèdul, pensant més en els que l’han ajudat a venir, els que ha deixat enrere, els que esperen que els doni un cop de mà, que en un televisor de plasma o la possibilitat de demanar una hipoteca en un dels bancs on ara se li obren les portes però on fins ara ni tan sols tenia compte corrent: cinc euros caben perfectament a la butxaca.
De moment es coneixen poques coses de la vida de l’Ngame, però les poques coses que ell mateix ha explicat són prou eloqüents perquè la seva bona sort es converteixi en el conte de Nadal que tant necessitem mentre els nens s’enfilen en una cadira per recitar el poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, o el de Salvat-Papasseit -“Demà posats a taula oblidarem els pobres... Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar”.
Mentrestant, ens mengem els torrons, obrim el cava, fem quinieles i càbales sobre pactes electorals, ens retirem la paraula els uns als altres a l’hora del pollastre, ens reconciliem amb els licors i maleïm la llista dels 4.855 morosos que deuen cadascun d’ells almenys un milió d’euros a Hisenda. Una mica més del doble per barba del que ha guanyat el senegalès Ngame.
L’Ngame, de 35 anys, va arribar en una pastera a l’illa de Tenerife fa vuit anys. Viatjava amb la dona. La barca, que anava sobrecarregada, va naufragar i tots dos hi haurien deixat la vida si no hagués sigut per l’ajuda d’un vaixell de rescat que els va poder salvar. Només aquest any els morts d’entre els que viatjaven pel Mediterrani -com l’Ngame i la seva dona- ja sumen més de dos mil. I els refugiats que han aconseguit arribar a Europa creuant també el mar sumen gairebé un milió de persones, segons les darreres xifres fetes públiques per l’Alt Comissionat per als Refugiats de l’ONU (ACNU). Tota aquesta enorme quantitat de refugiats o immigrants que fugen de la pobresa han deixat de ser majoritàriament homes, com passava fa uns anys, i la majoria són dones i nens. Barris i pobles sencers.
Des que va arribar a Espanya l’Ngame ha estat vuit anys vivint d’una manera errant, sempre a la província d’Almeria. Després de nombroses i breus feines temporals com a agricultor o manobre, feia mesos que no tenia feina, com els passa a la majoria dels seus veïns de Roquetas de Mar, una població amb més de 100 nacionalitats diferents i un 40% de població aturada. Dins d’aquesta variada comunitat, els senegalesos conformen una de les poblacions més nombroses, i superen les mil persones.
Justament dilluns, un dia abans que es cantés la grossa, em vaig trobar pel carrer una amiga metgessa, antiga MSF, que avui treballa en un dels centres hospitalaris públics de medicina tropical de Barcelona. Estava escandalitzada per les condicions de vida d’alguns dels seus pacients africans. Em va explicar la següent història d’un noi senegalès: també havia arribat, com l’Ngame, fa vuit anys. Després de pidolar diferents feines temporals durant els primers anys, ja fa temps que no en troba cap i es dedica a recollir ferralla. No té domicili fix i acostuma a dormir amagat als parcs o a la muntanya de Montjuïc. Molt reservat i tímid, fa poc li va explicar a la metgessa la seva pròpia història, els fets horribles que el persegueixen dia i nit com un malson: durant el llarg viatge amb la pastera, molts dels seus companys van anar morint. A mesura que morien, els supervivents els anaven tirant al mar. Ell va aconseguir arribar viu de miracle, però malgrat que quan vivia al Senegal era pescador avui és incapaç d’acostar-se al mar, ni tan sols al port de la ciutat de Barcelona, sense sentir palpitacions i angoixa. El mar li produeix un pànic que el pot arribar a emmalaltir. Potser aquestes festes se’l trobaran amb els amics top manta. D’esquena al mar que no suporta mirar. Invisible als vianants que no se’l volen mirar. Inexistent entre nosaltres.
