CARRETERES SECUNDÀRIES
Misc 28/04/2019

Primer nosaltres

i
Bru Rovira
3 min
L’Asma, una refugiada rohingya en un camp de refugiats de Bangladesh on viu amb els seus tres fills després que matessin el seu marit.

El dia del llibre vaig estar xerrant amb estudiants de la Universitat de Girona sobre el món d’avui i els reptes de la nostra època. Cap d’ells tenia una idea clara del que havia sigut la Guerra Freda i els semblava una fantasia de la meva generació aquella esperança col·lectiva amb data dels anys noranta segons la qual els principis recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans eren el millor de què disposàvem com a humanitat per afrontar la nova època que començava.

Somàlia, on la guerra va provocar una fam generalitzada, va ser la primera oportunitat perquè les Nacions Unides i els Estats Units, el país que s’atribuïa la victòria de la Guerra Freda mentre tot el bloc soviètic s’ensorrava, ensenyessin quines eren a partir d’ara les seves intencions en l’escenari global i, sobretot, com serien els nous lideratges i aliances dels països poderosos que dominen les institucions internacionals.

Sense enemics ni competidors, els nous amos del món van decidir anar a Somàlia en una operació militar, Retornem l’Esperança, que aturés la violència i frenés la mortalitat i la fam dels somalis. Però aviat la cosa va degenerar i els nord-americans es van retirar del país després d’un fracàs estrepitós, provocat pel desconeixement de la realitat i la prepotència. I el que havia de ser una intervenció humanitària es va convertir en un caos que ja fa gairebé tres dècades que dura. El president Bill Clinton, quan va ordenar retirar les tropes de Somàlia, va dir la frase que anunciava un futur ben diferent: “Mai més anirem a un país on no tinguem interessos propis”. La possibilitat d’un nou món arbitrat pels ideals dels drets humans acabava de ser enterrada.

Des d’aleshores, aquells interessos propis -el germen del primer nosaltres - s’han anat inflant sense inhibicions com un argumentari molt més convincent i poderós que qualsevol dels articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. I ho han fet al mateix ritme que es desinflava la idea d’un creixement indefinit impossible i es descobria que els recursos del món s’esgoten i no tothom en podrà gaudir si no s’afronta un canvi de model i de vida. Però també aquí, en comptes de liderar des de les grans potències -el món ric i educat - aquest canvi de model, el que veiem és que s’imposa el nosaltres primer : si el món ja no dona més de si al ritme que volem viure els països rics, construïm-nos un refugi emmurallat per protegir-nos dels que no tenen res i cada vegada tindran menys, perquè nosaltres, evidentment, anirem a buscar allà on sigui i pels mètodes que sigui els recursos que ens permetin no renunciar a la nostra posició privilegiada.

A principis de mes, diferents agències de l’ONU van donar a conèixer un informe sobre com el canvi climàtic i els conflictes armats -tots dos associats al creixement suïcida i a la depredació dels recursos aliens- són la causa que 113 milions de persones de 53 països del món estiguin en risc de patir fam i facin front a una severa crisi alimentària. D’altra banda, els conflictes armats i la fam estan provocant una onada de refugiats colossal, un moviment i desplaçament continu de poblacions arreu del món, però cap dels països més afectats (Egipte, Jordània, el Líban, Turquia, Bangladesh, Uganda, el Camerun, Burundi, l’Equador, el Perú, Colòmbia...) forma part dels grans cridaners del nosaltres primer, en què s’assenyala l’Altre com la principal amenaça de l’estabilitat pròpia, un exercici d’exculpació de les pròpies responsabilitats prou conegut.

De fet, és una malaltia letal, diagnosticada per la història -amb una tossuderia de repetició desesperant- i per la vida de cada dia: l’altre, l’estranger, l’estranger que aviat és aquell carallot que ens mira malament i no coneixem de res, el nen del veí, el maldecap d’origen inexplicable, la pròpia mà dreta que de vegades no fa cas de la mà esquerra... Potser haurem de procedir a l’amputació del propi cos i a l’anestèsia química de les idees negres que ens atabalen, quan tots els enemics exteriors hagin estat derrotats. (Per cert: ni una sola al·lusió a temes internacionals durant els debats electorals.)

stats