05/08/2018

El discurs bosnià del mètode

4 min
L’escriptor bosni Dzevad Karahasan el maig del 2005 quan va presentar  a Madrid el seu llibre Sarajevo, diario de un éxodo.

Potser aquesta deriva racista, fexistoide i demagògica que recorre Europa va agafar a Sarajevo, ara fa 26 anys, l’embranzida que la fa cada vegada més difícil d’aturar.

Aquest estiu he trobat en una llibreria de Sarajevo el llibre de Dzevad Karahasan que a Espanya es va traduir amb el nom de Sarajevo, diario de un éxodo -no el busquin en una llibreria normal perquè ja està descatalogat-, i m’ha impressionat el relat que el seu autor fa de la destrucció de Sarajevo. Més enllà de la destrucció física i l’assassinat de milers dels seus habitants, Karahasan es plany amb una tristesa insondable de la pèrdua de l’esperit de la ciutat, de la seva personalitat única.

En un dels capítols del llibre, que encapçala amb l’irònic títol “El discurs bosnià del mètode”, Karahasan hi explica la visita que li va fer a Sarajevo un francès molt “ben intencionat” i “raonable”.

L’home, arribat d’Europa després d’haver aconseguit entrar a la ciutat assetjada per l’exèrcit serbi -on només els estrangers podien entrar i sortir-, es va trobar amb un Karahasan debilitat, prim, que sobrevivia en una casa amb els vidres trencats, sense aigua ni llum i amb una escassetat absoluta d’aliments.

Però del que no volia parlar Karahasan amb el francès que s’oferia a ajudar-lo era precisament de la seva depauperada situació personal. El que realment el preocupava, el que el tenia obsessionat i volia compartir amb aquell europeu arribat de la Ciutat de la Llum, era com es podia “salvar Sarajevo”; la seva ànima, el seu esperit.

El preocupava que Sarajevo, una ciutat on s’havia parlat des de la seva fundació el turc, l’àrab, el persa, el bosnià, el croat, l’hongarès i l’italià, abandonés la seva multiculturalitat i es convertís en una ciutat on una de les seves cultures dominés per sobre de les altres.

El preocupava, sobretot aquells dies de l’esclat de la guerra, “que des dels grups ètnics no serbis es respongués amb xovinisme al xovinisme serbi que fustigava la ciutat, així com als serbis que no havien cedit al xovinisme dels seus líders polítics”.

Karahsan sosté que Sarajevo era com una segona Jerusalem perquè només a Sarajevo i a Jerusalem -això ho deia fa 25 anys, avui tampoc ha resistit Jerusalem- es mantenia la convivència de les quatre religions monoteistes (els eslaus distingeixen entre religió ortodoxa i catòlica) i que ho havien fet sempre amb el sentiment -i el convenciment- que aquesta pluralitat constituïa la veritable personalitat de la ciutat.

El francès es veu que no n’estava gaire convençut, de manera que conduïa la conversa cap a la situació personal de l’amic. Què necessites. Què puc fer per tu.

Al cap de quatre hores d’incomunicació -el visitant seguia insistint a voler ajudar, a “fer una bona obra”, i Karahsan maldava per tenir-hi una conversa espiritual i política sobre temes que li semblaven transcendents i urgents: hem de salvar l’esperit multicultural de la ciutat!-, els dos homes es van acomiadar amb el cap cot. El francès ofès perquè el bosnià no es deixava ajudar. El bosnià entristit perquè el francès era incapaç d’arribar a la seva ànima.

Què feia impossible aquella conversa?

“Parlàvem -diu Karahasan- des de dues cultures ben diferenciades. La meva, intrínsecament plural, polifònica, dialogant; la seva, monològica, homogènia”.

Sembla estrany, vist des de l’Europa Occidental -el continent de les llibertats!-, el retret que fa el bosnià a un francès il·lustrat, dient-li que pertany a una cultura monista. De manera que val la pena escoltar el seu argument: a les grans ciutats d’Occident, afirma Karahsan, es considera que hi ha una cultura superior i que les altres cultures s’han de fusionar amb aquesta cultura que és la que sosté i ordena la convivència. Si, per exemple, un migrant arriba a Europa, seguint aquest plantejament del bosnià, una posició solidària consistiria a convidar-lo a integrar-se -disminuint la pròpia cultura- a la cultura europea dominant, “superior”.

En canvi, el que li volia dir el bosnià al seu visitant ofès és que la manera d’entendre la pluralitat a Sarajevo és que els membres de la comunitat necessiten l’altre, el que és diferent, com la prova de la seva pròpia identitat, ja que la identitat de tots plegats es construeix a partir d’una convivència en què la singularitat es demostra en relació a la particularitat de l’altre. Si l’altre desapareix o queda disminuït, la meva singularitat queda escapçada. Res a veure, doncs, amb la idea tan europea -i avui amenaçadorament nord-americana- que hi ha una cultura superior, unes normes superiors, a les quals els diferents s’han d’adaptar.

Avui sembla suficient i molt generós -des de l’esquerra, aquell francès ho era- convidar els diferents, migrants, minories, a dinar a la taula del menjador (la dreta només els vol per treballar a la cuina). Però es parla poc de persones, de la possibilitat de barrejar-nos en una relació cosmopolita d’igualtat que ens enriqueixi com a ciutadans. Ser nosaltres també part de l’altre, i l’altre part de nosaltres. Per això el bosnià i el seu visitant francès no es van entendre. I va ser, potser, el dia que es va acceptar la partició de Bòsnia quan va començar aquesta nova Europa detestable, plena de xovinistes.

stats