CARRETERES SECUNDÀRIES

Estiu Europa

Camí dels Balcans, m’aturo a dormir a la petita localitat italiana de Costermano, situada a la vora del llac de Garda. Viatjo en direcció a la regió de la Krajina, a la frontera entre Croàcia i Bòsnia, des d’on arriben notícies d’una nova ruta migratòria cap a Europa. Fa només uns dies, un refugiat afganès va perdre la vida mentre intentava travessar nedant el riu Korana.

Als hotels i càmpings del llac de Garda els turistes gaudeixen de l’estiu i dels diners: sol i banys d’aigua dolça enmig d’un paisatge idíl·lic de xiprers, oliveres i vinyes.

Al turó que s’aixeca com una balconada sobre les aigües alpines hi ha un cementiri amb les tombes dels més de 21.000 soldats alemanys morts durant la Segona Guerra Mundial. La majoria dels morts eren nois joves de menys de 25 anys. Si haguessin sobreviscut, alguns probablement tindrien avui la mateixa edat que part dels seus compatriotes que han vingut al llac a passar les vacances.

A la tomba 716 del cementiri hi reposen les restes d’un dels grans assassins nazis, el tinent Christian Wirth, que va venir a Itàlia amb la missió de lluitar contra els partisans i deportar els jueus. Se’l coneixia com a Christian el Terrible. Abans d’especialitzar-se en l’extermini de jueus en els camps de Belzec, Sobibor i Treblinka, a Polònia, Wirth havia experimentat amb malalts mentals la mort per gas amb monòxid de carboni.

A Trieste va ordenar que s’obrís un forn crematori aprofitant l’edifici d’una antiga fàbrica d’arròs, la Risiera di San Sabba, situada en un dels suburbis de la ciutat portuària. El forn va començar a treballar el 4 d’abril de 1944 i, per comprovar si funcionava correctament, aquell dia s’hi van cremar setanta civils acusats de participar en la resistència.

Sergio de Simone

Per arribar a la Risiera di San Sabba he buscat al GPS la plaça Sergio de Simone. Sergio de Simone era un nen nascut a Bòsnia que va morir abans de poder complir els vuit anys. Un veí va denunciar la família i els van empresonar a la Risiera abans de deportar-los a Auschwitz en un dels vagons per a bestiar que sortien de l’estació central de Trieste carregats de jueus. En arribar al camp Sergio va ser separat i tancat en un pavelló amb altres nens. Un dia, el doctor Josef Menguele va anar a visitar-los i els va dir que aquell que volgués retrobar-se amb la família havia de fer un pas endavant. Sergio i vint nens més van sortir de la formació. Tots van ser utilitzats per fer experiments mèdics. Cap d’aquells nens va sobreviure.

Avui, la placa que recorda el nen Sergio Simone sobresurt mig amagada entre les males herbes, darrere d’una paret de totxos on la gent llença escombraries i tota mena de porqueria. A la placa s’hi pot llegir: “Plaça Sergio de Simone, 1937-1945. Víctima de l’odi racial”.

Un mur de formigó separa la plaça del forn crematori, convertit en un museu.

La plaça és avui un gran pàrquing on nombrosos cotxes mig abandonats i caravanes desballestades comparteixen l’immens espai amb els clients d’un supermercat d’una cadena alemanya d’alimentació i una botiga especialitzada en objectes i menjar per a animals.

Una parella jove ha distribuït uns cons en una cantonada del pàrquing, sota el mur de la Risiera, i s’entrenen amb la moto fent eslàlom.

Unes senyores passegen els gossos, que tiben la corretja i les fan caminar més ràpid del que voldrien.

Una noia romanesa demana caritat davant del supermercat i, de tant en tant, algun dels clients li dona una moneda sense mirar-la, o li entrega el carro de la compra perquè el retorni al seu lloc i es quedi els 50 cèntims d’euro.

“Estimada mare”

El forn crematori de la Risiera va estar funcionant sense parar fins a la nit del 29 d’abril de 1945, quan els partisans iugoslaus de Tito van alliberar la ciutat. Abans de fugir, els alemanys van dinamitar tant el forn com la llarga xemeneia amb la intenció d’esborrar les traces dels crims comesos. Avui es poden visitar les cel·les de tortura i veure els objectes i les filmacions que recorden aquell lloc de barbàrie.

Un paper escrit a mà per un dels presoners de la Risiera, l’eslovè Bankar Zorko, va poder ser rescatat d’entre la runa. En llengua eslovena, Zorko va gargotejar en un paper: “Estimada mare, t’escric per dir-te que avui seré afusellat. Adeu per sempre més. Estimada mare, adeu. Estimada germana, adeu. Estimat pare, adeu”.

Reprenc el meu camí en direcció a Eslovènia per carreteres plenes de turistes abans d’endinsar-me a la Krajina. Aquesta gran regió sèrbia del sud de Croàcia va patir una de les grans neteges ètniques durant l’última guerra i avui és una frontera croata, europea, convertida en un dels tants murs que s’aixequen al sud d’Europa per frenar l’arribada de refugiats d’unes altres guerres de sempre.