Una foto a la paret

Les claus de casa: gairebé tots van sortir amb les claus de casa a la butxaca. Anaven camí de la mort però tenien l’esperança de tornar. Potser algun dia. Al memorial que hi ha a la nau industrial de la fàbrica de Potocari, on es van concentrar més de 25.000 persones -dones, nens, ancians, cap home-, hi ha unes fotografies on s’ensenyen els objectes que van servir per identificar els milers d’homes que van ser assassinats a Srebrenica -dels 8.372 desapareguts, s’han identificat 6.930 cossos-. Van ser perseguits en una cacera delirant i salvatge pel bosc i afusellats a les parets de la mateixa fàbrica a pocs metres del quarter de les Nacions Unides que els havia de protegir -cada serbi havia de matar almenys un musulmà, va ordenar el general Mladic, de manera que ningú pogués dir que no hi havia participat directament.

Hi ha ulleres, navalles, carteres de pell, sabates, encenedors, fotografies familiars, roba. Però el que hi ha sobretot són claus de casa. També com els jueus. I els armenis. I els palestins. Els homes de Srebrenica van endinsar-se al bosc amb les claus a la butxaca amb l’esperança que tenen tots els perseguits i deportats que arribarà el moment de tornar a casa. Els seus perseguidors, dirigits i esperonats pel general Mladic -la foto on es veu el general brindant amb aiguardent amb el comandant del batalló holandès de les Nacions Unides, Thom Karremans, també està penjada a les parets del memorial-, els van anar matant en grups a mesura que els descobrien entre els espessos boscos. I van ser tan salvatges en el moment de voler esborrar els senyals del seu crim que amb les excavadores van destrossar la major part dels cossos, de tal manera que les identificacions s’han hagut de fer a partir de 17.000 trossos humans enterrats en fosses disperses, així com a partir dels objectes personals, entre els quals hi ha les claus de casa.

Sejdin Jusic va ser una de les cinc mil persones que van aconseguir entrar a la base del batalló de les Nacions Unides abans que els soldats holandesos tanquessin les portes i la resta s’haguessin d’agrupar a la fàbrica on els serbis ja havien començat a separar els homes, incloent-hi els nens de més de 12 o 13 anys, i els estaven afusellant i degollant allà mateix. Però el Sejdin tampoc va tenir sort perquè aviat el coronel Franken, que rebia ordres de Karremans -que, com hem dit, en aquell moment estava brindant amb el general Mladic-, va ordenar expulsar-los del recinte. I allà mateix els serbis anaven agafant els homes per afusellar-los. Així va ser com Sejdin Jusic va perdre la vida aquell dia. He vist la seva fotografia penjada al marc del rellotge de casa del seu fill, Senad. El Sejdin amb el seu amic serbi Veso Simic. M’ha explicat el Senad que el Sejdin i el Veso eren amics íntims, amics de la infància i després amics a la mina, on treballaven tots dos. La foto està feta un estiu abans de la massacre durant unes vacances compartides a Banja Voviljaca, al costat del magnífic riu Drina: el testimoni secular de totes les històries de Bòsnia. Diu el Senad que el Veso no va suportar la mort de l’amic; aquella mort salvatge dels veïns musulmans. El Veso trigaria encara cinc anys a suïcidar-se.

El Senad era el secretari de l’escola de Potocari. Quan tenia dos anys va patir una meningitis que el va deixar mig paralitzat. El dia de la massacre va marxar amb les dones i els nens petits fugint per la carretera. El portaven carregat en una cadira perquè no pot caminar. Un soldat serbi el va veure entre la massa. S’hi va acostar i va apuntar el cap del Senad amb el canó del fusell. Un altre soldat serbi li va impedir disparar. “El conec -va dir-. Deixa’l estar”. El soldat era de la família del Sejdin. Va salvar-li la vida. El Senad es va exiliar a Holanda. L’estiu del 2014 va tornar a Srebrenica. Va sentir que el cor i el cap li pertanyen a aquest indret. Va passar moltes hores discutint amb el Radenko, un dels fills de l’amic del seu pare, Veso Sejdin, i familiar, també, de l’home que li havia salvat la vida fa 21 anys. Van decidir muntar plegats un negoci de cultiu de maduixots. Tenen quatre empleats. Els va força bé.

M’he quedat a dormir a casa del Senad. Després de la feina, ens hem assegut al voltant d’una taula ben servida després de preparar plegats el sopar. També sopen amb nosaltres dos dels empleats. La feina és tan escassa que un d’ells no té cap problema a caminar deu quilòmetres entre anar i tornar des de casa per treballar. Avui, però, es quedarà a dormir al sofà. Radenko Simic i Senad Jusic parlen de com va el negoci. Parlen del món. El món d’ahir. Com es va trencar, destruir tot allò que pensaven que era segur, sòlid, per sempre. Com es van matar entre veïns. Com es van convertir en conillets d’Índies dels països europeus, dels nord-americans, de les Nacions Unides, dels buròcrates, dels aprofitats i els criminals. Els conforta haver construït la seva amistat, una amistat sòlida, enmig de la barbàrie. Cau la nit. Des del rellotge de paret ens contempla una única foto: la del pare del Radenko i el pare del Senad durant les vacances al costat del Drina, vestits humilment amb roba d’un país que ja no existeix.