Els guardians de la fortalesa

Idriss Déby, el president del Txad, l’amic africà més preuat pels occidentals en la lluita contra el terrorisme al Sahel i en les guerres regionals al continent, ha sigut reelegit per al seu cinquè mandat.

Després de 26 anys al poder, aquesta nova reelecció ni tan sols ha necessitat una segona volta: el mateix president ha decidit que amb una primera volta n’hi havia prou i de sobres. Tampoc ha sigut un impediment la restricció dels mandats presidencials que imposava la Constitució: només ha calgut canviar la Constitució perquè Déby es pogués presentar un cop més, cosa que ja s’havia fet anteriorment.

Com era d’esperar, l’oposició ha denunciat nombroses irregularitats electorals, entre les quals la pèrdua de centenars d’urnes i la manipulació de paperetes de vot. El fet més greu, però, ha sigut la desaparició d’un grup de policies i militars justament el dia que van anar a votar a les casernes, un dia abans que ho fes la resta de la població. Segons denuncia la Lliga Txadiana dels Drets de l’Home (LTDH), en el moment d’introduir el vot a l’urna els militars i policies eren obligats a ensenyar la seva papereta. Malgrat aquest control, un petit grup van decidir votar a favor de l’oposició. Se’ls va arrestar allà mateix i, després de ser apallissats davant dels companys, van marxar detinguts cap a una destinació desconeguda. Les famílies d’aquests militars n’han denunciat la desaparició i hi ha la sospita que alguns -una trentena- han sigut assassinats.

Fa una desena d’anys, el Txad començava l’explotació a gran escala de les enormes riqueses de petroli que hi ha al sud del país. Va ser un moment d’esperança, fins al punt que aquella riquesa es va viure com la possibilitat de construir una democràcia en què els diners del petroli servirien per desenvolupar un dels països més pobres de l’Àfrica. La societat civil es va organitzar per dirigir aquest procés que posava especial èmfasi en l’educació, la preservació del medi ambient i la millora de les condicions de vida. Els països occidentals, a través de l’FMI, el Banc Mundial i les companyies petrolieres inversores sostenien aquest projecte segons el qual el benefici del petroli que n’obtindria el país -molt inferior al de l’inversor estranger- revertiria directament en els projectes que presentava la societat civil, de manera que es van aprovar una sèrie de lleis amb la intenció de protegir el projecte i evitar la corrupció.

Idriss Déby, contra el seu poble

Aviat, però, les coses es van torçar. El govern de Déby -que aleshores lluitava en la guerra que hi havia a la frontera txadiana amb Darfur- va decidir militaritzar el país, cosa que frustrava aquell esperançador ús dels recursos. Els occidentals, especialment França i els Estats Units, ho van acceptar: preferien preservar els interessos petroliers encara que se sacrifiqués la democràcia; però, sobretot, el que volien era un estat fort, un aliat militar fiable i fidel en la lluita contra el terrorisme i en les guerres regionals, encara que això signifiqués donar suport i armar una dictadura sanguinària.

Avui el Txad compleix aquest paper d’aliat a la perfecció: s’ha convertit en el millor exèrcit africà -el principal aliat dels Estats Units i de França- en la guerra contra el terrorisme al Sahel, fins i tot fins a Nigèria, Kènia o Somàlia. Ha sigut el principal exèrcit de l’operació militar francesa a Mali. Un aliat imprescindible a l’Àfrica Central. I és també l’exèrcit més implicat en la lluita contra Boko Haram. Els diners que havien de servir, doncs, per desenvolupar el país, serveixen per a la guerra i alimenten la dictadura tribal i familiar de Déby, que és el preu que es cobra el dèspota amb aquesta aliança.

Una de les manifestacions més inquietants de la nova política dels països que tiren de les regnes de la globalització, els països rics, és la destrucció de les perifèries per protegir el propi benestar i la pròpia seguretat. Hi ha una preferència a sacrificar valors que, aparentment, semblen essencials a dins de la fortalesa que protegeix aquests països rics, però que a l’exterior podrien degradar-se fins a convertir-se en un territori inhòspit, amb poblacions considerades inferiors.

Aquesta pràctica de la destrucció de l’altre per ocupar-se de la preservació pròpia és el mateix que avui s’està fent als països més pobres que envolten la Unió Europea, alguns integrats a la Unió, d’altres candidats a formar-ne part. La seguretat, la crisi econòmica, la lluita antiterrorista i l’amenaça a ser envaïts pels refugiats o els emigrants constitueixen el principal eix argumental d’aquesta nova política que evoca les velles ideologies del colonialisme, el xovinisme i el racisme, per anticipar-se a una nova època d’incertesa, marcada per les restriccions de les llibertats i la fatalitat que significa augmentar la gran escletxa oberta entre ciutadans de primera i ciutadans sense drets.

L’ús geopolític d’alguns països africans, el seu paper de policies, forma part d’aquest nou muntatge que ara cal sumar a l’antiga i eterna explotació econòmica, i s’estén a les perifèries europees com una mà negra, l’ombra amenaçadora de la nostra doble personalitat, la part obscura de la qual està a punt de prendre el descontrol una vegada més. 