Els llops solitaris del periodisme s'han convertit en els nous periodistes d'investigació? ¿La fortalesa d'aquest ofici reneix en la feina de persones individuals, descol·locades de les empreses, informadors sense carnet ni estudis de periodista, sense taula amb ordinador i flexo en una redacció, ni director, ni cafetera al passadís, ni un val per anar a menjar al bar de la cantonada com passava en els temps gloriosos del periodisme amb despeses pagades?
Després del cas Assange i els papers de Wikileaks, el nou escàndol de l'espionatge planetari fet pels Estats Units també porta la signatura d'un llop solitari, Glenn Greenwald, el qual s'ha valgut d'un altre llop solitari, Edward Snowden, un col·laborador de la NSA que, de moment, ha tingut més fortuna que la pobra Chelsea Elizabeth Manning, condemnada per traïció a 35 anys de presó quan encara era Edward Manning, soldat de primera classe dedicat a feines d'intel·ligència dins del gloriós exèrcit dels Estats Units.
Greenwald, nord-americà, advocat de 45 anys, va créixer en un poble de l'extraradi de Florida en un ambient familiar "ple de tensió", com ha explicat a Le Monde , i així que va poder se'n va anar a viure a casa de l'avi, "un socialista admirador de Roosvelt", que el va iniciar en el gust per la política i li va inculcar les idees que alimenten el que considera com la seva missió: "Fer qualsevol cosa per limitar el poder de l'estat i obligar els poderosos a rendir comptes".
Greenwald viu a Rio de Janeiro, una ciutat on va arribar amb el cor trencat, després d'una relació amorosa. Un dia, mentre passejava per la platja, va rebre l'impacte d'una pilota que perseguia David Miranda i, des d'aleshores, Miranda i Greenwald comparteixen la vida a la ciutat brasilera on Greenwald va començar la seva vida de bloguer al servei de "la veritat". També, com Assange, doncs, el solitari Greenwald va tenir una infància difícil, amb uns pares difusos, escassament presents, i respon a una personalitat singular que s'escapa de les convencions sobre el que el conservadorisme autoritari renascut, again and again , considera que ha de ser una vida -o una doble vida- decent.
I també com va fer el suec, Greenwald ha decidit, després de la seva cacera solitària, posar a treballar els periodistes per fer públics i ordenar els milers d'arxius acumulats. Si aleshores Assange va escollir les redaccions de cinc dels principals diaris del món, Greenwald ha escollit diverses publicacions per protegir-se i donar credibilitat i força a les informacions que ha començat a destapar. Només el diari Le Monde hi dedica des de l'estiu passat un equip de deu especialistes que examinen i editen les filtracions, i el mateix fan les redaccions del Der Spiegel i The Guardian , entre d'altres. Aquest sistema de repartir exclusives aconsegueix fer veraç la informació gràcies a la feina d'investigació i verificació que en fan els periodistes, estimulats sens dubte per la fortor de la sang encara calenta d'una presa que no han estat capaços de caçar per ells mateixos, però que finalment els ofereix l'oportunitat de redimir la seva mandra o, potser, el seu conformisme resignat, a més de pujar la tirada.
Sobredosi informativa
La informació revelada per Greenwald-Snowden explica un món insuportable, en el qual les persones són una simple dent de l'engranatge del poder. Pot passar, esclar -i ja va passar amb el cas Wikileaks-, que aquesta nova sobredosi informativa sobre el món real sigui esborrada per la banalització, la relativització i la indiferència que constitueixen la segona personalitat de la societat bipolar de l'excés.
Però que això passi ja no és un assumpte dels llops solitaris -que seran tots convenientment denigrats i vexats-, els periodistes o l'Esperit Sant, sinó de la mateixa salut de la democràcia i la seva capacitat per "fer rendir comptes als poderosos" i saber preservar la llibertat i la joia de la vida.
