La màscara de Mandela
El 18 de juliol els corredors del Tour de França, abans de començar la primera etapa dels Pirineus, van fotografiar-se amb una pancarta en què es podia llegir: " Happy birthday, Nelson Mandela ". Avui que el lideratge polític viu un desprestigi universal i és pràcticament impossible trobar un sol líder mundial que mereixi confiança, una figura política capaç de comunicar un pensament mínimament endreçat, coherent, humanista i útil, em va resultar xocant que una reunió esportiva com el Tour de França volgués felicitar l'aniversari de Mandela, un home de 94 anys, retirat de la primera línia política des de l'any 2004. Un africà que porta una existència allunyada en un continent on la gent viu a una distància estratosfèrica dels problemes que sembla que preocupen, si fem cas del que es parla, als europeus.
L'última fotografia que ens ha arribat de Mandela és de dilluns, quan la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton, va anar a dinar a casa seva, al poble de Qunu, durant la gira africana que va començar el 31 de juliol al Senegal i que ha durat onze dies sense que s'hi prestés cap atenció especial, com si fos una d'aquelles visites que els señoritos fan de tant en tant per donar un cop d'ull a l'estat dels comptes de les seves propietats. A la fotografia, Mandela està assegut en un sofà amb una manta sobre les cames. Clinton, inclinada, recolza una ma sobre el canell del líder africà. Ambdós somriuen a la càmera, però el somriure de Mandela sembla congelat, com si fos una màscara. L'agència que serveix la fotografia explica que la reunió amb la premsa va ser molt breu i que va transcórrer sense que Mandela pronunciés, en cap moment, ni una paraula. I que va ser Graça Machel la que el va animar a somriure. "Això sí que és un somriure bonic!", va dir aleshores Hillary Clinton. "El somriure de Madiba és una marca de fàbrica", li va contestar Graça.
Madiba, com l'anomenen popularment els africans, és -tothom sembla estar-hi d'acord- una de les figures polítiques més grans dels nostres temps. Tothom l'estima i tothom el venera. Amb 94 anys acabats de fer, és evident que Mandela s'està apagant definitivament i que, més enllà de l'espai privat, ja només li queda assaborir els últims moments de la vida com una persona que ja ha dit tot el que havia de dir i fet tot el que havia de fer. Quin és però, el seu llegat? ¿Què fa que Mandela s'hagi convertit en un dels grans referents de la política, un referent de decència, idealisme, coratge, sacrifici i resolució, un model sobre el qual només se'n diuen bondats i ningú gosa discutir-lo?
No ha estat sant sinó polític
És una pregunta que potser no ens hauríem de fer si els que adulen Mandela, i em refereixo al ram de la política, provessin també de seguir-ne el mestratge. Perquè és dóna el cas -i d'aquí la meva sorpresa en veure que fins i tot el feliciten els ciclistes del Tour- que tot el que ha fet i ha predicat Mandela, el que l'ha convertit en la figura i en el líder carismàtic que és, forma part, precisament, de les idees i els ensenyaments que avui es troben a faltar més en la política. Perquè Mandela no ha estat un sant. Ha estat, per sobre de tot, un polític. Un polític que va definir uns principis, concretament un principi irrenunciable -tothom té els mateixos drets, independentment de la raça, el color i el sexe- i que va dedicar la vida a fer realitat aquesta idea transformadora que, al seu país, significava acabar amb l'apartheid.
Militant dels moviments d'alliberament nacional del segle passat, Mandela va promoure tàctiques terroristes en la seva joventut i va fer que l'ANC, un partit de convicció pacifista i inspiració gandhiana, promogués la lluita armada contra l'apartheid, una lluita que ell mateix va dirigir. A la presó, Mandela va arribar a la conclusió que s'havia d'evitar un bany de sang i una guerra civil. Va estendre les mans als seus carcellers i va decidir lluitar d'una manera ferma per aconseguir la democràcia -un home, un vot- i treballar per l'harmonia racial i la sostenibilitat del sistema sense passar comptes als blancs rics, racistes i explotadors, per salvar el país del caos i la guerra.
En els moments més difícils d'aquesta lluita, quan els blancs seguien tractant els negres com si fossin un ramat i no volien perdre els seus privilegis, Mandela va començar a negociar en secret la transició. Chris Hani, un dels líders més carismàtics, acostumava a dir aleshores, segons ha escrit Richard Stengel, el biògraf de Mandela: "Recorda i venja't". I Mandela li responia: "Perdona i oblida". Nelson Mandela va ser, doncs, un d'aquests homes nascuts el segle passat que, en un context de Guerra Freda, van aixecar les armes a favor de la llibertat en els països que vivien apartheid, explotació i colonialisme. Quan va caure el Mur de Berlín, la idea segons la qual era el moment de construir un món on tothom tingués les mateixes oportunitats i els mateixos drets, i la idea que s'havia de renunciar a la venjança i buscar un espai comú sense provocar una ruptura nacional, una guerra civil, arribant a compromisos entre rics i pobres, semblaven unes idees enormement esperançadores. Per tant, si tothom estima Mandela hauríem de pensar que l'estimen pel que representa i per tot el que va dir i va fer. Però tot el que està passant ara -guerra, dolor, pobresa, falta de compromís amb els que ho necessiten- va en la direcció contrària. Potser per això Mandela calla i somriu a la càmera en la seva última fotografia. És com si volgués transmetre valor: el seu últim servei.
