Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Un mestre, el 'cabo Wert' i Tagore

Valors La veritable crisi del món no és la crisi econòmica, sinó una que és molt més profunda: la de l'educació i els valors. Aquesta crisi posa en perill el sistema democràtic. L'ensenyament del pensament crític, les humanitats i les arts són la principal eina que tenim per afrontar el futur

En ple debat al Parlament espanyol sobre l'educació, un amic de Sevilla, J.S., m'explica una història que considera "la millor lliçó" que va rebre durant la seva època escolar, malgrat que no en va ser conscient fins molts anys després. Exactament dues dècades després d'haver deixat l'escola.

J. treballava aleshores, lluny del país, com a professor a la Universitat de Managua. Una tarda, en sortir de classe, va agafar un taxi per tornar a casa. És el dia 29 de novembre del 2001 i per la ràdio del cotxe -un Lada atrotinat- sona una música que li evoca records que romanien enterrats. " Little darling, I feel that ice is slowly melting ". És la veu de George Harrison cantant Here comes the sun.

-Harrison acaba de morir -li diu el taxista.

Però J. no contesta. Aquella cançó l'ha traslladat a l'adolescència i a l'escola de capellans on va estudiar. Quan J. tenia 13 anys, uns fets inconfessables que prefereix oblidar el van convertir en una persona introvertida i atemorida. El seu nivell escolar va baixar considerablement. Al pati va deixar de jugar amb els amics. A casa es va convertir en una persona muda. Enmig d'aquella penombra, però, hi va haver un professor singular, el professor d'anglès, que el va ajudar a recuperar la seguretat i l'autoestima perdudes. Es deia Don Francisco, però fora de l'escola tothom li deia Curro. Era un noi jove, alt, prim, laic en un col·legi de capellans, els cabells llargs recollits en una cua. Don Francisco ensenyava anglès amb cançons dels Beatles i, en sortir de l'escola, de vegades convidava alguns alumnes a casa, on escoltaven discos de Pink Floyd.

J. s'havia oblidat completament d'aquell professor d'anglès, però ara, en escoltar vint anys després la veu de George Harrison dins d'un taxi a Managua, s'adona que va ser aquell professor, la seva amistat, el seu exemple, la seva paciència i atenció el que més el va ajudar a superar una adolescència incapaç de recordar sense dolor. S'adona també que mai li va donar les gràcies i pensa que, potser, el professor ni tan sols era conscient dels terribles moments que vivia aquell nen introvertit i atemorit.

Una tarda del mes de novembre del 2011, deu anys després de la mort de George Harrison, J. va tornar a Sevilla. Gràcies a un amic va aconseguir la direcció de Don Francisco. Volia dir-li com li agraïa haver-lo tingut de mestre i el model de persona que havia estat per a ell. Va trucar al timbre. El professor va obrir la porta. J. es va adonar que ja no era la figura jove que recordava i que havia perdut tots els cabells i es protegia el cap amb una gorra. Va pensar que potser estava seguint un tractament de quimioteràpia.

-Els cabells potser tornaran a créixer, però aleshores ja no seran tan negres -li va dir el professor amb un somriure tot convidant-lo a entrar.

Va preparar cafè. Van parlar. Van recordar les cançons dels Beatles. En marxar, drets a la porta, es van abraçar.

-Gràcies -va dir J. abans d'allunyar-se caminant pels carrers de la ciutat de la seva infància.

Ocurrència de pintor

Penso en la història de J. i el seu professor d'anglès mentre viatjo en un avió i llegeixo les notícies sobre el debat parlamentari amb el cabo Wert , que és com el pintor Alfonso Alzamora anomena el ministre en un text que ens ha fet arribar als amics. L'avió està ple de famílies que han passat uns dies a Eurodisney. Els nens juguen amb les tauletes concentrats i indiferents al que passa al seu voltant. Una de les famílies es veu que només té una tauleta i dos fills. Té, també, un aparell de matar marcians, però els dos germans volen la tauleta. Es comencen a barallar. No tenen ni deu anys. Criden. Ploren. Es claven cops. S'estiren la roba. Els pares no saben com salvar la situació i jo ja fa cinc vegades que he llegit el mateix paràgraf del diari, incapaç de concentrar-me en el que ha dit el cabo Wert en el debat parlamentari. Finalment, els nens es calmen: els pares els han promès que compraran una altra tauleta; una per a cada un. Compartir frustra. I es veu que la tecnologia és bàsica per a l'educació. Com els idiomes. Per això deuen haver anat a Eurodisney.

Tagore

Martha C. Nussbaum ha escrit un llibre, Sense ànim de lucre , en què defensa que la veritable crisi mundial no és l'econòmica sinó una crisi molt més profunda, causa de la primera: la crisi de l'educació. Una crisi que posa en perill la democràcia, perquè una democràcia necessita "ciutadans íntegres que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i èxits dels altres". Una democràcia moderna, opina, s'ha d'adaptar a una societat els integrants de la qual discrepen força en qüestions tan transcendents com la religió, la riquesa, les discapacitats físiques i la sexualitat. Serà una societat de persones diferents en què s'ha de triar com es pot viure respectant tothom. "Una manera d'avaluar qualsevol pla educatiu és preguntar-nos com s'hi prepara els joves per a la vida en una forma d'organització social i política d'aquestes característiques", escriu Nussbaum, que proposa privilegiar el pensament crític, les humanitats i les arts com l'única manera d'afrontar els nous reptes i salvar la democràcia.

Cita un text molt suggeridor de Rabindranath Tagore: "L'home moral, l'home complet, està cedint cada cop més terreny, gairebé sense adonar-se'n, per deixar espai a [...] l'home comercial, l'home amb propòsit limitat. Aquest procés [...] provoca l'alteració de l'equilibri moral de l'home i enfosqueix el seu costat humà sota l'ombra d'una organització sense ànima".

Visibilitzant l'assetjament sexual