Hi ha un moment al final de la conversa televisada a La Sexta entre Artur Mas i Felipe González, justament al final de tot, abans de tallar l'emissió, un moment confús en què el presentador, Jordi Évole, fa una brometa, un comentari irònic que no s'acaba d'entendre del tot, almenys no l'entenc jo i dubto que el pugui entendre algú més, perquè és una brometa a mig fer, una frase que queda penjada, que bascula sobre un sobreentès. Però encara que no l'entengui jo i probablement tampoc l'entengui la majoria de l'audiència, no passa el mateix amb l'antic president Felipe González, que l'entén perfectament, ja que el que comenta Évole sense acabar de precisar, només deixant-ho anar com un comentari banal, un imperceptible agulló, aprofitant, per dir-ho així, el bon clima que hi ha hagut durant tota l'emissió, olorant, potser, l'èxit que significa haver aconseguit que s'asseguessin cara a cara González i Mas, i que hagi estat una conversa plàcida, florida, civilitzada, allunyada de la bronca del to general de la política; aprofitant, doncs, potser, que la cosa ha anat força bé, Évole proposa més o menys, d'una manera confusa, que si Artur Mas deixés la política es podria quedar amb el càrrec en un consell d'administració que Felipe González ha decidit abandonar. Évole, que normalment és un home directe, un periodista capaç de preguntar aquelles coses que ningú s'atreveix a dir -ningú dels que han sobreviscut en aquest guirigall de submissió i propaganda en què s'han convertit els mitjans de comunicació-, Évole, dèiem, no fa aquesta vegada una pregunta directa, amb noms i cognoms, fa només una petita brometa, i la fa abaixant la mirada. Felipe González, però, l'entén perfectament, i per la cara de circumstàncies que fa Artur Mas queda clar que també ell ho ha entès, de manera que Felipe, alleugerit probablement per la bona imatge que sap que acaba de donar, no eludeix la pregunta a mig fer d'Évole i vol explicar alguna cosa, i el que diu és que quan va deixar la presidència tenia cinquanta-i-alguns anys i que bé s'havia de guanyar la vida. I és aquí quan, de sobte, per fi, es produeix un instant gloriós de Veritat, veritat amb majúscules, un d'aquells moments màgics que pot tenir la televisió. No és, però, pel que diu González, que no ho acaba d'explicar bé, ni pel que pregunta Évole, perquè no pregunta el que sembla lògic preguntar quan l'altre ensenya pit. Preguntar, per exemple, si no en té prou amb la pensió vitalícia que se li paga amb diners públics, o si hem de considerar exemplar que un antic servidor públic que ha estat situat al lloc més important del govern trobi raonable el fet de treballar per a empreses privatitzades, passar de la vida pública a la privada, amb un peu a cada lloc i una mà a totes les finestretes possibles. No és, doncs, el que es diu, sinó el que no es diu, el petit desconcert, el sobreentès, la petita confusió enmig de somriures i mitges paraules, heus aquí aquest moment impagable de Veritat, en què, finalment, cau la disfressa, i es produeix allò que tan bé ha escrit Tony Judt sobre la seriositat moral en la vida pública. "La seriositat moral en la vida pública és com la pornografia: difícil de definir, però la identifiques quan la veus", escriu Judt en el llibre El refugi de la memòria, un recull de textos en què, entre altres nostàlgies, reivindica els polítics que en moments de crisi, en moments de gran necessitat -com està passant ara mateix-, fan de l'austeritat un principi inseparable de la convicció segons la qual no hi pot haver política sense ètica. "Qui d'entre els nostres líders actuals podria dir el mateix o ni tan sols entendre-ho?", es pregunta Judt en recordar els esforços del laborisme anglès després de la guerra mundial. El problema no és la corrupció. Per perseguir-la hi ha el Codi Penal. El problema és la falta de gruix moral. De projecte al costat dels que pateixen. De visió. Aquest engany difícil de precisar però que, com passa amb la pornografia, l'identifiques quan el veus.