15/03/2015

51,2

4 min
51,2

DURANT ELS ÚLTIMS SET ANYS EL MÓN S’HA CONVERTIT EN UN LLOC CADA VEGADA MENYS PACÍFIC i no hi ha indicis que les coses hagin de millorar. Es tracta d’una de les conclusions de la campanya sobre refugiats Tu salves vides, que han llançat Oxfam i la Unió Europea en un context sorprenent, ja que, com explicava l’ONU a principis de l’estiu passat, actualment el nombre de refugiats i desplaçats que hi ha al món, 51,2 milions de persones, ja supera les xifres a què es va arribar després de la Segona Guerra Mundial.

Tres conflictes concrets -el de Síria i els seus països veïns, la guerra del Sudan del Sud i la guerra a la República Centreafricana- han fet desbocar el nombre de refugiats. A principis dels anys 90, coincidint amb el genocidi ruandès i la guerra a l’ex-Iugoslàvia, també es va estar a punt d’arribar a una xifra semblant -prop dels 50 milions-, però va baixar al tombant de segle fins als 40 milions. Ara s’ha tornat a enfilar al ritme dels nous conflictes citats, que s’han d’afegir als vells conflictes enquistats -encara hi ha, per exemple, 100.000 refugiats saharauis, des de l’any 1975 protegits per l’ONU, i cinc milions de palestins viuen com a refugiats des de fa seixanta anys.

El creixement sense fre del comerç d’armes acompanya aquest augment de la conflictivitat com un dels negocis més saludables de l’economia global i de les empreses occidentals dedicades a la seva fabricació i exportació, i és, segons denuncia l’informe, una de les causes principals de l’augment de la violència i de la destrucció de regions senceres. Això significa, per cenyir-nos als fets despullats, sense subterfugis, que l’economia dels països que creixen té com un dels principals pilars d’aquest creixement la destrucció dels països que s’ensorren. (Potser aquí valdria la pena, ara que estem en plena campanya política entre el vell i el nou sistema de partits, amb la necessitat de capgirar-ho tot i aportar noves idees i noves persones, que els polítics es definissin també sobre la nostra posició al món i expliquessin quina opinió els mereix una economia del propi creixement que no es responsabilitza de les víctimes que deixa arreu i que les manté apartades dels nostres debats i de la nostra consciència, on només són presents com un problema, una amenaça, despullats de la seva condició de persones, conformant una imatge fantasmagòrica d’una existència invisible.)

Referint-se només als cristians d’Orient atrapats a la guerra de Síria, l’especialista en llengües minoritàries i professor d’arameu Jean Samat escrivia fa uns dies sobre el destí d’aquesta població, que està vivint un genocidi a mans de l’Estat Islàmic. Mentrestant, els països occidentals tanquem portes i finestres, aixequem murs i procurem mirar cap a una altra banda, com també fem amb la resta de refugiats que es veuen obligats a fugir per tal de salvar la pell.

En temps de Saddam Hussein, aquesta minoria cristiana que viu des de temps ancestrals a l’antiga Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, sumava una població d’1,4 milions de persones. Abans que hi arribés l’Estat Islàmic en quedaven 350.000, que avui han quedat reduïts a uns 150.000. La resta han hagut de fugir als països veïns i són molt pocs els que han arribat a Europa. Samat explica: “A la regió de la ciutat de Mossul els que no van fugir a temps es van trobar que els soldats de l’Estat Islàmic els marcaven la porta de casa amb la lletra N (N per Nazarôen, el nom tradicional donat als seguidors de Crist), com antigament es va fer també amb els hebreus d’Egipte, però ara en un altre segle -el segle XXI!- i per una altra causa. Aquest grup minoritari ha estat metòdicament interpel·lat, obligat a convertir-se”. “En cas contrari, el destí és clar: o et converteixes o et matem. Els que s’hi han negat han estat executats sense pietat...”, feia Samat un crit desesperat a la societat europea, buscant potser -o almenys- que la “complicitat” cultural amb aquesta minoria ens desperti l’empatia que no som capaços de demostrar amb la població musulmana.

A la guerra de Síria, la xifra de víctimes mortals ja supera les 200.000 persones, i si hi afegim els refugiats -4 milions- i els desplaçats interns ens trobem amb una guerra que ha obligat a fugir de casa més de la meitat de la població.

Les altres dues crisis sobre les quals posa l’accent l’informe d’Oxfam, la guerra al Sudan del Sud i la partició de la República Centreafricana entre un territori musulmà i un de cristià, també són conflictes que, malgrat tenir arrels antigues, han explotat en un context d’una política internacional nefasta. Sobre el Sudan del Sud val la pena recordar com la seva independència del Nord es va convertir en una il·lusió occidental de democràcia, però l’acompanyament que s’ha fet del país mes jove del món es va aturar una vegada s’havia aconseguit posar la mà en el negoci del petroli, després de fraccionar el règim “enemic” d’Al-Baixir. A la República Centrafricana la intervenció occidental tampoc no ha tingut un acompanyament que ajudés a reconstruir un país que resta dividit, afamat, empobrit i abandonat, mentre tota la regió sencera viu aquesta nova barbàrie de la guerra de religions sobre un fons de corrupció generalitzada, aquí i allà.

stats