CARRETERES SECUNDÀRIES
Misc 22/09/2013

Un segon més de vida

i
Bru Rovira
3 min

El mes de febrer del 1993, el càmera francès Pascal Manoukian filmava a Sarajevo, la ciutat assetjada, la vida del soldat de 16 anys Sead, enquadrat a l'exèrcit bosnià com a agent d'enllaç entre els comandaments i les línies de defensa de la ciutat. El Sead era un dels cinc protagonistes escollits per explicar la vida dels nens de Sarajevo durant la guerra. El reportatge es filmava amb cinc càmeres que seguien simultàniament els protagonistes en temps real durant 24 hores.

La missió de Manoukian era seguir en tot moment el Sead, i la primera nit la va passar a casa seva, amb la mare i la germana petita de l'adolescent, la Irena i la Christia. Manoukian portava a la maleta formatges i vi de França. Els van compartir i van acabar fent bromes, disfressant-se amb un nas de pallasso fet amb la crosta vermella del formatge mentre la mare ballava sobre la taula del menjador. Al matí, el Sead es va vestir de soldat. Uniforme blau i la pistola de 9 mm a la cintura. "Ho tenia tot per ser un bon soldat. Exceptuant-ne les molsudes galtes rosades que traïen els seus 16 anys", recorda Manoukian.

Quan el Sead i Manoukian ja tornaven a casa després de passar la jornada a les trinxeres i a la línia del front, van veure com un home era abatut per un franctirador. Normalment, els franctiradors fereixen una primera víctima i esperen que algú hi vagi per ajudar-la; i és aleshores quan rematen la feina matant el ferit i el que l'ha volgut socórrer. Aquell home havia quedat estirat a terra, malferit. Un cotxe s'havia aturat davant seu per protegir-lo i el Sead s'hi va atansar per ajudar el xòfer a carregar el ferit. Va cometre l'error, però, de creuar pel costat equivocat del cotxe, fora de la protecció del xassís, i el franctirador ho va aprofitar per disparar-li dos trets definitius. Manoukian estava filmant l'escena. La vida d'un adolescent soldat a Sarajevo s'acabava de convertir en la mort en directe. Quan l'equip del programa va tornar a París no van faltar les ofertes per comprar aquestes imatges. Però l'agència es va negar a vendre-les fora de context i va obligar per contracte els que les van comprar a passar-les dins d'un muntatge de 13 minuts en què la mort del Sead formava part de la narració de la seva vida de soldat, de manera que no es poguessin passar una vegada i una altra com un fet aïllat i morbós, cosa que avui s'ha convertit en una pràctica habitual als mitjans de comunicació, un fet cada vegada menys contestat.

Arran de la mort del Sead, Pascal Manoukian va decidir no tornar mai més a una zona de guerra amb una càmera de filmar i va posar punt final a una llarga carrera sobre el terreny que havia començat com a fotògraf durant la majoria dels conflictes armats ocorreguts des de l'any 1975, en escenaris tan diversos com l'Afganistan, l'Iran o Cambodja. Quan va tornar a París aquell hivern del 1993 va haver d'afrontar un debat en què es qüestionaven els límits del periodista de guerra -"S'ha de filmar tot?", es preguntava Le Monde -, i ell mateix va escriure un article per explicar que havia anat a Sarajevo a filmar la vida del Sead i no la seva mort. "Si vaig pensar seriosament en la meva pròpia mort, ni un sol segon vaig desitjar la seva. La seva vida el va portar a socórrer un home que s'estava morint i jo havia d'acompanyar-lo", va escriure, disposat a un debat que a poc a poc, amb els anys, s'ha anat diluint, i el que aleshores semblava "una línia vermella" de l'ètica periodística avui s'ha convertit en la carnassa més apreciada del mercat de l'espectacle.

Vint anys després, Manoukian ha escrit un llibre, Le diable au creux de la main , on en un dels capítols retorna sobre aquella escena. "Sovint repasso aquella imatge, i sempre em faig la mateixa pregunta: què hauria fet el Sead aquell dia si jo no l'hagués anat a filmar? Hauria fet el mateix, crec. El mateix excepte alguns segons de més..."

Quan parla del sentit de la seva feina, Manoukian reflexiona sobre el fet que probablement darrere la vocació d'haver escollit l'ofici de periodista i, dins d'aquest ofici, el periodisme de guerra, probablement, diu, "el que pretenia era explicar" el seu "propi desordre tot explicant el desordre del món". "Ha estat la falta de contorns de la meva pròpia història el que m'ha empès a dibuixar la dels altres".

Aquells segons de més que un dia de febrer, a Sarajevo, van canviar la vida de Pascal Manoukian i el van fer passar del costat del narrador al costat del supervivent; l'home que mira, l'home que es veu i, potser, l'home que es troba.

stats