11/09/2016

Qui s'ocupa de les persones que la globalització margina?

4 min
Qui s’ocupa de les persones  que la globalització margina?

Escassos dies després que França anunciés, aquest mes d’agost, l’aturada de les negociacions del tractat de lliure comerç (TTIP) amb els Estats Units, una notícia precisament relacionada amb el lliure comerç va entrar per la porta gran de la informació per desaparèixer, l’endemà mateix, per la porta del darrere.

La notícia feia referència a la paralització de la producció de Volkswagen en sis plantes alemanyes amb un total de 27.000 treballadors afectats. El motiu d’aquesta possible catàstrofe s’havia d’anar a buscar fins a la República de Bòsnia i Hercegovina, un dels països més pobres d’Europa, políticament tutelada -encara 25 anys després de la guerra!- per un governador imposat per la Unió Europea.

La poca informació que el gegant alemany va donar a la premsa deia que les empreses proveïdores, totes propietat del magnat bosnià Nijaz Hastor, els havien deixat de subministrar alguns dels components -sobretot els seients- des de les seves factories situades al sud d’Europa. Aquest conflicte entre David i Goliat, com alguns el van voler presentar, es va resoldre després de 21 hores de negociacions secretes, amb uns acords també secrets.

Nijaz Hastor és l’home més ric de Bòsnia segons la revista Forbes. La seva fortuna és el resultat de la combinació que després de la guerra ha sabut fer entre política i finances. A nivell local, aprofitant la fragilitat i la corrupció del nou estat tutelat. A nivell global, aprofitant el disseny que Alemanya exporta com a model d’explotació del sud, per engrandir els beneficis propis.

En principi, després de la guerra, els arguments d’aquest lliure comerç eren el creixement, la creació de llocs de treball, la millora mútua de l’economia, la reconstrucció del país destruït per la guerra. Els mateixos arguments, mutatis mutandis, que proposa el de moment aturat TTIP. Són arguments que avui, des de les altes esferes polítiques, semblen gairebé teològics, immutables. Diuen els defensors del TTIP -i de les relacions desregulades de les multinacionals entre el nord i el sud a Europa i a la resta dels països pobres- que tots els que s’hi oposen no només cauen en la ceguesa de bloquejar el futur de la salut de l’economia global sinó que, a més, són els responsables d’alimentar les renaixents ideologies populistes i ultranacionalistes. A Europa i a l’altre costat de l’Atlàntic. És a dir, que la disjuntiva real seria entre llibertat i democràcia, i totalitarisme, aïllament i pobresa. D’una banda hi ha, com acostumem a sentir dels nostres polítics, “la realitat”, “l’economia real”. I de l’altra, les fantasies. Com si protegir els salaris, la regulació del treball i la vida de la gent i evitar la destrucció del sector públic fos un ideal del passat, irrealitzable “al món real”. Un món d’espavilats i d’esclaus.

Això, precisament, és el que els van dir als bosnians després de la guerra i valdria la pena que avui algunes d’aquestes llumeneres de la llibertat hi anessin a donar un cop d’ull: des de l’any 1990 Bòsnia ha perdut un de cada cinc habitants -quasi un milió de persones- i l’atur, la pobresa i la misèria dels salaris són tan lamentables com ho és la precarietat de la seva vida política, més controlada per les màfies i els grups de poder (poder ètnic inclòs) que per la sobirania popular. Només algunes persones, com és el cas de Nijaz Hastor, han aconseguit concentrar els beneficis d’aquesta promesa de millores, llibertat i benestar social.

De manera que la disjuntiva que avui es torna a plantejar amb el TTIP entre aïllament, populisme, feixisme -fins i tot- i llibertat, és només retòrica amb vaselina. Sembla que vagin, uns i altres, agafats de la mà. Tots coneixem el nom i la cara de la “realitat política” dels oficiants del debat. Les seves pràctiques. Els fils que els mouen. Des de Trump fins a Juncker, Barroso, Obama, Blair, Felipe González o l’exministre Soria. Tots coneixem les cares de les víctimes: les poblacions empobrides, els refugiats, els aturats, la guerra sempre latent, que no s’atura mai. ¿Qui s’ocupa, doncs, de les persones que la globalització margina? Qui se n’ocuparà?

Uns quants senyals ens haurien d’alertar sobre aquest TTIP i les noves lleis que regulin el comerç mundial del segle XXI.

El primer és el secretisme de les negociacions. S’han filtrat aspectes que afecten la salut, la liberalització de la carn alimentada per hormones, els productes genèticament modificats i el medi ambient, però segueixen completament secrets aspectes transcendents que es refereixen a la privatització del sector públic o les noves normes del treball.

El segon senyal d’alerta haurien de ser els tribunals d’arbitratge que pretenen establir una justícia paral·lela de les empreses i els lobis per sobre de la justícia pública: és a dir, les empreses podrien atacar els estats però no al revés, com si la sobirania del poble fos cosa de les empreses. El tercer senyal d’alerta hauria de ser el nostre propi desinterès per un tema que ens canviarà la vida com ja ho està fent mentre els nostres Parlaments es distreuen jugant al joc de les cadires.

stats