Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

El tauler d'escacs de Jordi López

Atzar Fahim Mohammad és un jugador d'escacs de 12 anys, campió de França de la seva categoria. Refugiat de Bangla Desh, fa uns mesos va estar a punt de ser expulsat del país perquè era un sensepapers. La seva història ens porta fins a Jordi López, un català de Barcelona, també emigrant, avui secretari tècnic de la Federació Francesa d'Escacs

La vida, diu Jordi López, és pur atzar. Estem asseguts en un bar de la Gare de Lió, a París, i Jordi López beu a petits glops una copa de monaco , que és una combinació vermellosa de cervesa amb granadina.

-¿Li diu alguna cosa el nom de Nahed Ojjeh? -pregunta quan ja fa una estona llarga que parlem.

-Bé, no sabria dir-l'hi...

-Ja hi arribarem, no hi ha cap pressa. Si no vaig errat, del que volia parlar és de Fahim Mohammad.

-He llegit que vostè, català de Barcelona, ocupa el càrrec de secretari tècnic de la Federació Francesa d'Escacs i que va ser vostè qui va seleccionar el Fahim perquè formés part de l'equip que va anar aquest agost als Campionats d'Europa d'escacs. Per això li he trucat.

-La història del Fahim és una història interessant -explica Jordi López-. Una història, també, en mans de l'atzar com la meva pròpia vida. El Fahim va arribar a França l'any 2008, amb el seu pare fugint de Bangla Desh.

"Durant aquests anys, pare i fill van estar vivint en centres d'acollida, protegits per l'ajuda pública i la solidaritat dels seus veïns de Créteil, a l'extraradi de París, on el Fahim s'ha convertit, als 12 anys, en el jugador més notable del club d'escacs local. El mes d'abril passat ja es va proclamar campió de França d'escacs de la seva categoria i, si no hagués estat per una emissió de ràdio, potser ja l'haurien expulsat del país.

"Va passar el divendres dia 4 de maig -recorda Jordi López-. Les eleccions s'havien de celebrar el diumenge següent, dia 6. A François Fillon, primer ministre del govern de Nicolas Sarkozy, l'entrevistaven en directe per la ràdio quan un oient el va interpel·lar per parlar-li de Fahim Mohammad i de l'ordre d'expulsió que havien rebut ell i el seu pare. Un campió de França a punt de ser deportat! Fillon, contrariat, es va comprometre a arreglar-ho. Abans que passés una setmana la situació quedava regularitzada i l'alcalde de Créteil els oferia un pis i una feina de jardiner municipal per al pare.

"A l'agost el Fahim va poder representar França als Campionats d'Europa celebrats a Praga. Si aquella emissió no s'hagués produït només dos dies abans de les eleccions franceses, vés a saber on serien pare i fill a hores d'ara. Per això li deia que la vida és pur atzar: al Fahim no el va salvar el seu talent, però sí l'ajuda dels seus veïns i l'ansietat d'un polític per guanyar unes eleccions i no quedar com una mala persona.

-Vostè també va arribar a França com un emigrant.

-Vaig venir seguint la meva mare, i tan bon punt vaig arribar vaig decidir que dedicaria la vida als escacs. El virus dels escacs se m'havia encomanat una mica tard, als 17 anys, quan un amic de la meva mare em va ensenyar a jugar i em va regalar tres llibres amb les partides de Bobby Fisher, de qui em vaig enamorar. Al cap d'un any ja tenia un gran nivell. Durant la nit veia taulers d'escacs, imaginava moviments a totes hores. Em vaig apuntar a jugar al Foment Martinenc i després al Club d'Escacs Barcelona.

-Què li agradava de Fisher?

-La seva independència: sol contra tothom. Era un Cyrano de Bergerac dels escacs. Un geni de la simplicitat. Hi ha jugadors d'escacs amb una gran capacitat per al càlcul, com Kaspàrov, jugadors ofensius, però també hi ha jugadors que poden ser molt poètics, que busquen la bellesa. Fisher era d'aquesta darrera categoria, era simplement un personatge diferent .

-Quan vostè va arribar a França no el coneixia ningú...

-No. Però ja sabia que volia dedicar la meva vida als escacs. I aquí hi torna a intervenir l'atzar: vaig decidir fer-me d'un club i em vaig encaminar al primer club de la llista, a Aubervilliers. Però quan hi vaig anar resulta que m'havia equivocat d'adreça. Aleshores vaig buscar el segon club, el Caïssa. I resulta que vaig anar a parar a un club històric, regentat per la gran campiona, Chantal Chaudé de Silans, una aristòcrata que havia lluitat a la Resistència i que l'any 1970, quan es va retirar com a professional, va crear el seu propi club.

"Madame Chaudé era una dona d'una gran elegància i una extraordinària cultura, que va convertir el Caïssa en un centre de debat, de cultura. Fernando Arrabal hi va tenir una gran amistat. Abans de començar a jugar sempre es discutia sobre algun llibre, es parlava de música, de política. Xavier Tartakover, el gran campió d'origen polonès, va acabar els seus dies al Caïssa. Vivia al pis de dalt i baixava a jugar amb les sabatilles i la bata posades. Es va inventar l'obertura catalana l'any 1929 durant l'Exposició Universal de Barcelona. Jo, sempre que puc, la faig servir. Si vol, pot pensar que ho faig per nacionalisme. El cas és que Madame Chaudé es va fixar en mi, i al cap de tres mesos ja era capità d'un dels equips de la Primera Divisió. L'any 1999 Madame Chaudé es va retirar a prop del mar, a Grass, per passar-hi els últims anys de la seva vida. Jo em vaig ocupar de la direcció del club, però no teníem prou diners per mantenir el local, i va ser aleshores quan va tornar a visitar-me l'atzar. Fa una estona li preguntava si el nom de Nahed Ojjeh li deia alguna cosa.

-L'escolto.

-Vostè deu haver sentit a parlar del general Tlass, que recentment ha desertat del règim de Baixar al-Assad. Nahed Ojjeh és la seva germana, la filla de l'antic primer ministre de Defensa, Moustafa Tlass, casada i vídua d'un traficant d'armes, Akram Ojjeh. Potser espia. Antiga amant de Roland Dumas... Bé, l'atzar va fer que els nostres camins s'encreuessin. És una història amb pistoler inclòs, una història també d'escacs, de poder i mecenatge, que potser li interessarà escoltar...

La deixem per a un altre article.

Visibilitzant l'assetjament sexual