54 tombes de marbre blanc, 55 naixements
LA BATALLA DE LA FAMÍLIA JASHARI AMB L’EXÈRCIT SERBI el mes de març del 1998 va ser una de les grans batalles dels albanesos kosovars en la seva lluita contra la repressió i l’ocupació promoguda per Milosevic. Va ser una batalla desigual que va significar la mort de 54 membres de la família Jashari, massacrats a dins de la casa familiar després de resistir durant tres dies amb fusells un exèrcit regular que finalment va decidir destruir a canonades les gruixudes parets de la granja.
El tercer dia de la batalla un obús disparat per un tanc va entrar fins a la cuina, on encara es refugiaven vint persones. Van morir totes menys la Besansa, que aleshores tenia 13 anys. Quan els soldats serbis van entrar a la casa, la van trobar arrupida al costat de la xemeneia. Diuen a la família Jashari que els soldats la van fer aixecar i li van demanar que identifiqués el cos del comandant Adem Jashari, però que la Besansa s’hi va negar. Tampoc ho va voler fer amb el cos del seu pare, Hamza, un dels germans del comandant, ni de l’avi, Shaban. Eren tres de les figures més importants de la resistència armada de la regió de Drenica. La Besansa, expliquen, no va dir ni una sola paraula a “l’enemic”, i ni tan sols els va oferir la debilitat de vessar una sola llàgrima.
Disset anys després d’aquella massacre, la Besansa s’ha casat, té un fill, viu a Pristina i treballa al Banc Central de Kosovo. M’ho explica el fill del comandant, Lulzim Jashari, un dels tres fills, que no va morir aquella nit perquè s’estava amb el seu oncle a Alemanya. Me’l trobo a la porta de la casa on viu avui, al costat del memorial que el govern ha fet aixecar al lloc dels fets: 54 taüts de marbre blanc col·locats on abans hi havia un camp de cultiu, davant dels dos edificis de la granja, que es conserven tal com van quedar, només reforçats amb una estructura metàl·lica per evitar que s’enfonsin.
L’any 1999, quan l’OTAN va obligar l’exèrcit serbi a abandonar Kosovo i va convertir la regió en un protectorat, vaig visitar la família Jashari en aquest mateix indret i vaig trobar-hi la filla del comandant, la Marigona, jugant amb els seus cosins davant de les tombes dels seus familiars cavades a la terra, envoltades de flors. Aleshores el memorial era només una bandera de l’UCK i la foto del comandant, el seu pare i el seu germà penjada davant la casa. Avui els Jashari són considerats uns herois nacionals, un dels símbols més respectats del nou país a mig construir. “En van matar 54, i avui ja n’han nascut 55 més...”, m’explica el Lulzim davant de la porta d’una de les quatre cases noves que ocupen l’extensa família.
No només han superat el nombre de membres que van assassinar els serbis, explica amb un somriure de satisfacció, sinó que també han aconseguit que tots els seus morts ja tinguin el nom en un dels seus descendents. Cada un dels nounats després de la massacre ha agafat el nom d’un dels morts que reposen a les tombes de marbre davant de la casa. Des de l’àvia Zahide, que aleshores era la més gran, amb 74 anys, fins a la petita Buja, que només tenia 5 anys. Avui, menys de dues dècades després que la família perdés 54 persones, els 54 noms dels morts perviuen en els noms dels joves Jashari.
Un home de negocis albanès que té un restaurant als Estats Units ens ajuda a traduir la conversa. Vesteix americana, camisa blanca i porta un luxós rellotge a més d’un gran anell i una cadena d’or penjada al coll. També vol aportar la seva visó personal dels canvis ocorreguts al país i a la família: els Jashari, diu, són un símbol per a tots, un símbol de la lluita per la llibertat, afirma. “Haurien de donar el premi Nobel de la pau a tota la família”, diu. Assegura que la idea no és seva, sinó de Bernard Kushner, que va ser administrador del protectorat. I que pel memorial -una mica abandonat pel govern, perquè “havia de tenir 50 hectàrees”- ja hi han passat 12 milions de persones [sic], amb visitants tan importants com... Javier Solana!
I vostè a què es dedica ara?, li pregunto al fill del comandant. Explica que estudia ciències polítiques i que està acabant l’acadèmia militar a Tirana. A Tirana? Sí, a Tirana, somriu mentre l’home de negocis ho aprofita per explicar que ells sempre han sigut albanesos i que la guerra dels Jashari en contra dels serbis és una guerra antiga, la guerra de la llibertat que té lloc als Balcans des dels temps de l’Imperi Otomà. “A principis dels anys noranta el comandant ja va veure que hi hauria guerra una vegada més i es va preparar per al combat”. Li faig l’observació que el comandant era aleshores un agricultor i que els grups armats -encara no existia l’UCK- eren grups d’autodefensa i que, potser, avui s’està aprofitant l’èpica d’aquella lluita de gent humil i perseguida per tapar la corrupció del govern i dels antics comandants de l’UCK, la neteja ètnica feta pels mateixos albanesos kosovars... L’home de negocis, però, prefereix no traduir i jo l’hi agraeixo, perquè encara conservo intacta l’emoció del dia en què vaig trobar davant la tomba dels seus pares la petita Marigona, la filla del comandant, jugant amb els seus cosins.
