EL FET QUE EL NOU PREMI NOBEL DE LITERATURA l’hagi rebut una escriptora, Svetlana Aleksiévitx, que només tenia un llibre traduït al castellà -ara ja en té dos: correm-hi!-, i fins fa unes quantes setmanes no se n’havia publicat cap en català, és prou significatiu de l’escàs valor que avui donem a la paraula.

La paraula enraonada, s’entén. La paraula com a relat de les emocions i de l’experiència humana de la vida. La paraula que serveix per explicar-nos a nosaltres mateixos i fer-ho amb el màxim de punts de vista possibles. La nostra percepció del món -deia Hannah Arendt- està condicionada pel lloc on ens toca viure. I són només les paraules, el fet de parlar -afegia-, el que ens permet experimentar el món com un espai comú. La pèrdua de la narrativa general sobre el món reforça la sensació de fugacitat i fa que la vida se’ns presenti sense sentit, adverteix el filòsof Byung-Chul Han quasi un segle després d’Arendt.

Potser el jurat del Nobel coincideix amb aquest fatal diagnòstic de Han sobre la fragilitat del valor de la paraula. Potser per això mateix, aquest any ha decidit cridar l’atenció fixant-se precisament en una escriptora de llengua russa que converteix la paraula, la paraula de la gent, la paraula del poble, en el relat d’una obra colossal dedicada a la història viscuda per ella mateixa; el seu país -abans l’antiga URSS-, els seus veïns, els seus contemporanis. Una història que transita per la guerra com a tragèdia i continua amb el relat al·lucinant de la catàstrofe nuclear de Txernòbil: la crònica del futur.

“A tot arreu hi ha textos. Als apartaments de la ciutat, a les cases del camp, als carrers, al tren... Estic escoltant... Em converteixo en una gran orella ben oberta que escolta una altra persona. Llegeixo la veu”, escriu Aleksiévitx en el llibre que recull els testimonis de les dones que van lluitar a l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial. No li interessa, però, la veu dels poderosos. Ella vol convertir en literatura la veu de la gent senzilla. Escriure la Història a través de les percepcions dels més humils, dels protagonistes anònims.

“En el seu llibre -li recrimina el censor de La guerra no té rostre de dona -, la nostra victòria és espantosa... Què pretén?” “Busco la veritat”, respon Aleksiévitx. “Per a vostè, la veritat és en la vida. Sota els nostres peus. Al carrer. És una veritat tan baixa, tan terrenal. Vostè s’equivoca. La veritat és el que somiem. És com volem ser!”, s’exalta el censor.

“Nosaltres esperàvem que ens ho expliquessin per la televisió -diu un dels afectats de Txernòbil-. Que ens diguessin com ens podíem salvar. En canvi, els cucs... Els cucs més comuns s’enterraven a la terra, a més de mig metre de fondària i fins i tot a un metre. Però nosaltres no enteníem res. Cavàvem i cavàvem. I no trobàvem ni un sol cuc per anar a pescar...”

Nascuda l’any 1948 a Bielorússia, Aleksiévitx, que escriu en llengua russa, és la primera periodista que rep el premi Nobel de literatura. Mai el periodisme -que és l’escriptura de la realitat sense el recurs de la ficció- havia merescut aquest guardó consagrat a la literatura. Però, com el lector descobrirà aviat, el periodisme d’Aleksiévitx -emparentat amb el del polonès Kapuscinki, nascut també a Bielorússia-és avui un periodisme que va contra corrent. I no només va contra corrent perquè, com dèiem en començar l’article, és una escriptura que es fonamenta en el valor de la paraula -pensar, escoltar, parlar, escriure, llegir... quina lentitud tan insuportable per als mitjans de comunicació actuals!-, sinó també perquè la posició és humanista, parteix del valor de les persones com a subjectes d’una Història que només elles poden expressar. El periodista, com diu Aleksiévitx, “és una gran orella”.

Aquesta voluntat irrenunciable de donar la veu a les persones significa, d’altra banda, una posició política ben definida. “Ens agradaria -explica Aleksiévitx- que el mal fos una cosa simple: Bèria, Stalin... Però el mal és més difús, el trobem de manera dispersa a dins de cadascun de nosaltres. És per això que jo escric. No pas per oferir un catàleg dels horrors. Ho faig perquè cadascú pugui trobar per si mateix la seva part d’humanitat i aprendre a preservar-la. Són decisions que ens concerneixen en cada instant de la vida: si et diuen que has d’anar a una manifestació per donar suport a Putin, fes-te tu mateix algunes preguntes!”

Pensar per tu mateix!, aquest hauria de ser el lema del periodisme. No cal que hi donem gaires voltes: avui els mitjans no s’interessen per la vida de les persones, ni els preocupa “experimentar el món com un espai comú”... Avui, el consum, el control, la Veritat del censor -aquesta deformació de la realitat que exerceixen els poderosos per perpetuar el seu poder- ocupa el lloc de la paraula. Potser els llibres d’Aleksiévitx animaran alguns periodistes joves a recórrer el país amb una gravadora per tal de donar la veu a la nostra gent, habitants tots nosaltres d’un nou espai comú molt variat, amb massa ombres, grans silencis i un excés de propaganda de pa sucat amb oli.