Feminicidis íntims: cròniques d’homicidis anunciats

L’abordatge de les violències masclistes sense perspectiva de gènere agreuja la violència que les dones patim

La llista d’excuses és llarga: coses de parella, intimitat, ella ja sabrà com gestionar la seva vida, ell és un home amb caràcter, jo a la primera bufetada el deixaria... Les excuses per no actuar responen al rol de responsabilitzar la víctima de la violència que pateix, minimitzar la violència, negar la responsabilitat de perpetuar aquesta violència traslladant-la a qui sigui i exculpar el feminicida sota l’aparença d’algú diabòlic o malalt. Però la realitat és que tots estem jugant aquesta partida, fins i tot callant.

Durant els darrers cinc anys a Catalunya s’han comès 132 feminicidis i morts de dones a mans d’homes; el 2016 set homes van acabar amb les vides de les dones a qui deien estimar. Aquestes xifres es disparen en èpoques de vacances com l’estiu i Nadal, ja que és quan més temps de contacte hi ha entre la víctima i l’assassí, que ho aprofita per planificar i cometre l’homicidi.

Fa poques setmanes el periodista i advocat Alfons Quintà va assassinar Victòria Bertran, i ho va confirmar amb una nota escrita per ell mateix. Ho havia insinuat en escrits publicats però és que, a més, feia anys que manifestava la seva violència contra ella. Això era sabut pel seu entorn, que amb desesperació va avisar diverses persones sense rebre cap resposta. I, tot i això, ens sorprèn perquè cínicament ens diem que això no passa en alguns entorns, això forma part de classes baixes, sense recursos econòmics, ni socials; perquè ells són bojos, que si la feina, que si la precarietat, i elles són dèbils i aguanten aquestes situacions perquè no en saben més.

Som espectadors silents observant el degoteig constant que ens va robant amigues, mares, cosines... transformant-les en un nombre més al recompte d’Interior

I les notícies vessen tinta on es diu que dos cossos són trobats morts, perquè desmereixem com han acabat sense vida. Llavors exigim als periodistes que diguin les coses pel seu nom i que parlin d’assassinats, de feminicidi, i a la resta de professionals que s’impliquin per eliminar la cursa d’obstacles que suposa denunciar i separar-se dels misògins que viuen entre nosaltres, que han estat fets per nosaltres. I això és important: l’abordatge de les violències masclistes sense perspectiva de gènere agreuja la violència que les dones patim. Però ens oblidem de la part que ens correspon a cadascun de nosaltres: trencar el silenci. Som espectadors silents observant el degoteig constant que ens va robant amigues, mares, cosines... transformant-les en un nombre més al recompte d’Interior.

Ens costa dir-nos que som culpables. No per no evitar ferides de mort sinó per tolerar -alimentar- tot el substrat on creixen aquestes violències. Com deia Irene Jaume fa uns dies en aquest mateix diari, no podem obviar qui exerceix la violència, l’autoria determinada de cada home que es repeteix “Jo tinc el poder sobre tu: si no ets meva no seràs de ningú”. Cada vegada que ens heu fet passar por, cada vegada que ens heu tocat sense el nostre consentiment o cada vegada que ens heu assetjat.

I és que necessitem exculpar-nos dient: “No ens ho hauríem imaginat mai, sempre saludava”, i callem totes les vegades que sentíem crits i cops, les vegades que la infravalorava en públic; no hem ofert ajuda perquè pensàvem que això és un afer íntim i que ja el resoldran entre ells. I tornem als homicides reconeguts: hem mogut el pèndol fins que ha sortit tota aquella violència callada per tothom i, de cop, ja no és aquell gran professional. Ara és un gran sàdic conegut per tots aquells que l’envoltaven. El demonitzem, perquè necessitem creure que només algú molt pertorbat podria assassinar una persona, mai seríem cap de nosaltres, mai ningú dels qui seu a taula amb nosaltres, mai ningú dels qui treballa amb nosaltres, mai ningú dels qui ens ha explicat un acudit a l’ascensor.

El grup reforça el seu comportament amb les bromes, els menyspreus cap a les dones, amb l’exercici de poder en l’espai públic

L’homicida, però, gairebé sempre ha anunciat amb senyals evidents que mataria. La diferència la marca la (no)intervenció de l’entorn. Quan un home, socialitzat com a tal, en una societat masclista com la nostra, decideix exercir violència, no canvia la seva conducta només per la presència d’un delicte en un codi; canvia la seva conducta perquè el seu entorn condemna la violència en les seves diverses escales i no deixa que s’incrementi fins que ell es decideixi a matar-la. Al contrari, el grup reforça el seu comportament amb les bromes, els menyspreus cap a les dones, amb l’exercici de poder en l’espai públic, en la necessitat de crear jerarquies.

Potser el que us fa mal de quan es posen les paraules justes, feminicidi o violències masclistes, el que us fa mal en realitat és reconèixer aquelles vegades en què heu col·laborat en el resultat. Mentrestant, les dones haurem d’ajudar-nos les unes a les altres a matar l’àngel de la llar, aquest pacte de silenci en favor d’una pau familiar inexistent.