18/05/2015

Bar-cel-ona

3 min

La Barcelona d’avui en dia va ser dissenyada pels equips del PSC i Iniciativa que la van governar als anys vuitanta i noranta (les administracions dels alcaldes Clos i Hereu van ser els epígons del canvi imaginat per Serra i Maragall), a cavall d’una transició econòmica fonamental: de ciutat industrial -el paradigma dels darrers cent cinquanta anys de la seva història- a ciutat postindustrial.

Aquesta transformació no va ser, en cap cas, exclusiva de Barcelona. A la segona meitat del segle XX, totes o gairebé totes les ciutats europees i nord-americanes van patir el mateix destí: l’encongiment de la base manufacturera a causa de la competència industrial asiàtica, l’automatització de moltes feines i la migració de fàbriques i empreses a la perifèria urbana. Les respostes, però, van ser molt diverses. Algunes grans metròpolis van convertir-se en macrocentres financers: Nova York i Londres. D’altres es van refugiar en el model de ciutat capital, com ara París i Roma. San Francisco (amb Silicon Valley) i Boston van reinventar-se com a pols de coneixement i motors de la tercera revolució industrial. Les xarxes urbanes alemanyes van sobreviure gràcies a una indústria d’alt valor afegit. I les ciutats que no van tenir capacitat d’adaptació van entrar en un procés de declivi inexorable: les conurbacions del nord d’Anglaterra, les ciutats moribundes de Valònia i, als Estats Units, l’arc que va de Detroit a Baltimore.

Barcelona es va reinventar com una ciutat de serveis, consum i lleure. Incapaç d’exportar teixits com havia fet durant més de cent anys, va decidir exportar-se a si mateixa. El seu govern municipal i les seves “forces vives” van apostar per explotar els actius que li quedaven -el clima (assenyat), l’espai natural (una llesca de mar domesticat i lluminós) i l’espai artificial (una ciutat modernista, construïda precisament per la generació dels besavis dels dos primers alcaldes del PSC)- i oferir al món un mena de creuament de París i Miami al Mediterrani. Els Jocs Olímpics van ser el moment àlgid d’aquest capgirament. Barcelona es va oferir al món com a producte de consum. La generació del 68 va aprofitar-ho per trencar amb la ciutat fabril i racionalista dels pares i per fer-ne una a mida dels seus gustos: més desimbolta, més gregària, més calorosa, més sud que nord, més bar i platja que corbata, bastó i carn d’olla. Políticament, l’esquerra, si més no la Gauche Divine, es va reconciliar amb el porciolisme. Samaranch va vendre amb èxit la idea que, per a una ciutat sense estat, l’esport (i, amb ell, la publicitat i el turisme) era l’únic instrument per tenir poder i fer diners.

L’aposta va tenir un èxit fulgurant. Aquella ciutat bonica, una mica endormiscada, pura província europea (com tots els burgs realment europeus, que sobretot miren cap endins, més interessats a ser confortables que famosos), es va convertir en una de les tres destinacions preferides pels turistes a Europa. Ara bé, el model encetat va generar les seves pròpies contradiccions. Una economia d’hosteleria i construcció és molt més volàtil que una economia “productiva”: atreu una allau migratòria en èpoques bones i pateix un atur més alt que la mitjana durant una crisi econòmica. El mercat laboral és dual: un gran gruix de feines mileuristes i temporals; un terç o menys de la població amb feines permanents i ben pagades. El mercat de l’habitatge presenta tensions considerables: una ciutat postindustrial vibrant (el cas extrem és Nova York) expulsa les rendes baixes dels seus barris centrals. En una paraula, una economia amb desigualtats importants i creixents.

Totes aquestes contradiccions expliquen segurament l’embranzida de Barcelona en Comú. Això no deixa de ser irònic, però, perquè, al cap i la fi, Ada Colau i la seva coalició són els hereus directes de l’esquerra que va inventar el model que diuen que detesten i que ara volen escapçar. De fet, una bona part de l’esquerra intel·lectual de la Transició que va donar suport al projecte urbà del PSC ha passat a apadrinar aquesta nova esquerra rabiosament anti-Trias. Fent-ho han retrobat la seva joventut i el rol de profeta utòpic que van perdre amb la caiguda del Mur de Berlín.

En tot cas, Barcelona en Comú té dos problemes greus. Primer, no haver presentat un projecte creïble de creixement per a la ciutat. Almenys els alcaldes que hi ha hagut fins ara entenien que, per repartir, primer cal produir i créixer. Segon, no entendre les arrels polítiques del model postindustrial barceloní. Superar aquest model (el d’hotels i turistes de sorra i soroll) requereix tenir una sobirania fiscal i política de la qual Catalunya (i per tant, Barcelona) no gaudeix. Construir un pol del coneixement internacionalment competitiu, per exemple, implica diners i capacitat reguladora. I, aquí, Colau tira pilotes fora. Aquesta manca de realisme abocarà la ciutat al fracàs si arriba a governar.

stats