La cruïlla francesa

París no ha pogut controlar Europa i refer-la a la seva imatge. Però tampoc ha aconseguit reformar França i adaptar-la al model alemany, que s’ha mostrat molt més dinàmic que el francès

Quatre dies després de ser nomenat ministre d’Economia per Hollande l’agost del 2014, Emmanuel Macron va convidar Sigmar Gabriel, el seu homòleg alemany, a sopar a París. Aquella mateixa nit els dos ministres van acordar crear una comissió per desenvolupar un informe que havia de servir de base per a un gran pacte econòmic europeu en què Alemanya s’havia de comprometre a gastar més per estimular l’activitat de la Unió Europea i, a canvi, França garantia la liberalització de la seva economia i del seu mercat de treball.

Aquest intent de gran pacte continental, o, com el va qualificar el mateix Macron, de “New Deal europeu [...] per persuadir Europa a invertir més”, té una llarga tradició en la política francesa del darrer mig segle. L’any 1981, François Mitterrand va apostar per una política fiscal i monetària expansiva per fer front a la crisi econòmica de finals dels setanta. Tanmateix, mancat de cap suport extern (Reagan, Thatcher i Kohl acabaven de ser elegits) i en un context de creixent integració europea i de lliure circulació de capital, aquell intent de fer keynesianisme en un sol país va fracassar absolutament. Un any i mig després, el president francès es desfeia dels seus aliats comunistes i abraçava l’ortodòxia monetària dels seus veïns alemanys: un “franc fort” i pressupostos equilibrats.

Renunciar a la possibilitat de fer devaluacions i de tenir una política fiscal autònoma i activa sempre ha estat interpretat per tots els francesos com un pas decisiu cap a la pèrdua final de la seva sobirania política

Aquell gir econòmic, però, no va comptar mai amb el suport real dels ciutadans i dels agents econòmics francesos. A Alemanya, l’estabilitat monetària i la independència del banc central són vistes com una realitat sagrada: les barreres necessàries per no tornar a patir la hiperinflació d’entreguerres (que Xammar ja va identificar com l’ou on es va covar la serp del nazisme) i per domesticar l’estat. A França, en canvi, la derrota de 1940 va convèncer la dreta de la necessitat d’establir un estat intervencionista per poder modernitzar l’economia i estimular la demografia gal·les i així neutralitzar el perill germànic. Per això, renunciar a la possibilitat de fer devaluacions i de tenir una política fiscal autònoma i activa sempre ha estat interpretat per tots els francesos com un pas decisiu cap a la pèrdua final de la seva sobirania política.

Sense gaire capacitat de fer una política intervencionista pròpia i reticents a acceptar les línies mestres del model alemany, els governs francesos es van decantar finalment per intentar afrancesar l’economia europea mitjançant la creació d’un marc econòmic comú que els permetés fer polítiques keynesianes o fins i tot directament intervencionistes a escala continental. Vist des de París, l’euro es va entendre com una forma de substituir el franc (amb un valor fixat respecte al marc alemany i, per tant, fora del control del Banc de França) per una moneda que França pogués manipular parcialment. Vist des de Berlín, l’euro es va viure, per contra, com un sistema per estendre arreu l’estabilitat monetària que els alemanys associen amb el miracle econòmic de la postguerra i per acabar de relligar Alemanya a Europa. En definitiva, l’euro es va construir sobre la base d’un engany conceptual i polític. Cadascun dels grans socis europeus hi va anar a aconseguir una cosa diferent: França hi va buscar la creació d’una mena d’imperi napoleònic democràtic; Alemanya, que és ara molt més bàvara que prussiana, hi va perseguir la reconstrucció del Sacre Imperi Romanogermànic, amb el seu sistema de sobiranies compartides i contrapesos locals.

En la gestió quotidiana de l’euro, França hi va poder ficar cullerada: el segon governador, Trichet, va ser francès, i Draghi té al cap la tradició de devaluacions monetàries que, fins a la creació de l’euro, van fer servir França i Itàlia per continuar sent competitives. Tot i això, la força econòmica d’Alemanya, el tarannà institucionalista de països com Holanda i el deseiximent britànic (que mai no ha estat a Europa del tot) van permetre a Berlín imposar les seves regles: un Banc Central Europeu independent; un euro fort; dèficits públics limitats per llei, i una política industrial no intervencionista.

Si Macron és elegit però fracassa amb les seves reformes, penso que la temptació francesa de trencar amb la cotilla europea es farà encara més forta

El pacte que Macron va intentar fer amb Sigmar Gabriel -aconseguir alhora un estímul fiscal alemany i el suport simbòlic de Berlín per reformar França- resumeix bé la fragilitat francesa actual. París no ha pogut controlar Europa i refer-la a la seva imatge. Però tampoc ha aconseguit reformar França i adaptar-la al model alemany, que s’ha mostrat molt més dinàmic que el francès. Amb l’acord amb Sigmar Gabriel a la butxaca, Macron va redactar una macrollei (que va ser batejada popularment com a llei Macron) per liberalitzar França. Hollande, espantat davant de les mobilitzacions que es van produir al carrer, es va negar a presentar-la davant de l’Assemblea Nacional.

Suposem que Macron és elegit president el dia 7. Per dur a terme el paquet de reformes que ja va proposar, necessitarà una majoria legislativa i un suport social que no va tenir fa dos anys. Dubto que les aconsegueixi. I, si fracassa, penso que la temptació francesa de trencar amb la cotilla europea es farà encara més forta.