Nació i autodeterminació

El referèndum no pot ser una maniobra estratègica per aconseguir objectius que no siguin exercir el dret d’autodeterminació d’una nació

Les dades de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió són diàfanes. Gairebé quatre de cada cinc catalans demanen la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. La meitat donen suport a la convocatòria d’un referèndum organitzat per la Generalitat fins i tot si es fa sense un acord amb l’Estat. I més significatiu des d’un punt de vista polític, un 73 per cent es declaren disposats a participar en un referèndum unilateral.

Aquests resultats demostren dues coses que van més enllà dels càlculs estratègics que en puguin fer els governs català i espanyol i els partits polítics que els integren. En primer lloc, l’altíssim suport al referèndum vol dir que els catalans reconeixen, amb una gran claredat, Catalunya com a subjecte polític amb una identitat nacional pròpia, és dir, amb el dret a autodeterminar-se que correspon a tota col·lectivitat nacional que es reconeix com a tal. És precisament aquest reconeixement el que fa obsoleta la interpretació rígida i legalista que l’estat espanyol fa del pacte constitucional del 1978. I el que hauria d’obligar els partits catalans encara reticents a fer un referèndum a abandonar la seva oposició. Si una gran massa de la població defensa la possibilitat d’autodeterminar-se i, per tant, el caràcter de nació del país, com poden negar-se a satisfer la demanda dels ciutadans que representen?

El suport massiu al referèndum respon directament a la necessitat que sent la població de redreçar la situació d’indefensió en què es troben les institucions autonòmiques

En segon lloc, aquest suport massiu al referèndum respon directament a la necessitat que sent la població de redreçar la situació d’indefensió en què es troben les institucions autonòmiques. Els catalans van votar la Constitució del 1978 per assolir un espai d’autogovern confortable i per normalitzar unes relacions històricament complexes des del punt de vista de l’encaix emocional de Catalunya dins d’Espanya. Però es van trobar ben aviat amb una autonomia tutelada i retallada. La sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 va confirmar el desmantellament del pacte constitucional com l’havien imaginat els catalans trenta anys abans. Per garantir el sistema autonòmic, la Constitució del 1978 exigeix que el Parlament regional, les Corts i la ciutadania aprovin un Estatut d’Autonomia. Aquest sistema de garanties, de per si feble perquè les Corts espanyoles hi tenen la darrera paraula i el referèndum regional és de caràcter plebiscitari, va morir amb la decisió del TC -un òrgan controlat per partits d’obediència estatal- d’erigir-se en l’últim àrbitre del sistema autonòmic. Tot aquest procés de laminació institucional va venir acompanyat d’un tracte especialment feridor, vorejant el menyspreu psicològic, des dels poders polític i mediàtic centrals.

L’exercici del dret a l’autodeterminació mitjançant la celebració d’un referèndum és, per tant, la via per afirmar explícitament el caràcter nacional de Catalunya, per restablir formalment un subjecte polític que precedeix la Constitució espanyola, i per restablir les garanties perdudes per l’execució maldestra del pacte del 1978. I és per això mateix que el referèndum rep un suport tan ampli que abasta també una part molt important de la població no independentista.

Els catalans se senten nació i demanen aplicar la lògica que es deriva de ser-ne: poder determinar democràticament i sense interferències com organitzar-se

Entre els partidaris de la independència s’ha instal·lat la idea que el dret a l’autodeterminació i la independència triomfaran si els associen al projecte d’un estat més competent i una societat del benestar més potent i equitativa. La realitat és que aquell dret i el possible assoliment de la independència es fonamenten en un principi anterior. Els catalans se senten (alguns potser només de forma intuïtiva) nació i demanen aplicar la lògica que es deriva de ser-ne: poder determinar democràticament i sense interferències com organitzar-se. El mateix que demanen tots els països del món, incloent-hi, naturalment, Espanya.

D’això se’n deriva una conseqüència important. El referèndum, o, més exactament, la promesa de celebració de referèndum, no pot ser una maniobra estratègica per aconseguir objectius que no siguin exercir el dret d’autodeterminació d’una nació. No pot ser una maniobra per desbloquejar, per la via de l’amenaça, la tercera via, i aconseguir, a canvi de no convocar-lo, més diners o competències. Però tampoc pot ser una maniobra per legitimar, si Espanya comença a bloquejar la seva celebració, unes noves eleccions o, fins i tot, una DUI sense fer primer el referèndum.

Convocar un referèndum d’autodeterminació és una decisió transcendental que no deixa espai a anunciar-lo creient que en realitat no es farà. La promesa de convocatòria ha de conduir a la seva celebració: amb campanya institucional (que, com a mínim per part dels partits, ja hauria d’haver començat), cens complet, meses electorals obertes, administració autonòmica al servei de la convocatòria i recompte oficial. L’amic Graupera alertava dissabte contra una política catalana reduïda, “en privat, a un joc de pretextos per no fer el referèndum i, en públic, a un joc per responsabilitzar-ne l’enemic”. Si això és així, la direcció política actual comet un error molt greu: els partits i prohoms que en formen part han d’entendre que tots són corresponsables del que passi (o deixi de passar) i que els seus votants així ho entendrem.