El govern espanyol ha contestat amb dos moviments tàctics a l'èxit de la Via Catalana. Primer, negant-se a discutir, com testimonia la carta completament opaca de Rajoy, tant sobre la possibilitat com sobre la impossibilitat de fer la consulta. Segon, posant en marxa una nova campanya sistemàtica de la por, ara basada en un sol punt: l'exclusió d'una Catalunya independent de la UE.
Una de les coses més interessants d'aquesta estratègia és comparar-la amb el discurs de la por que feien servir ara fa exactament un any. Gairebé totes les amenaces que utilitzaven aleshores o han desaparegut o deixen la majoria de la població en un estat d'indiferència: l'impagament de pensions; la viabilitat econòmica d'un estat independent; la incapacitat dels catalans de governar-se; el perill de clientelisme i oligarquització , que és suposadament característic dels països petits. En poc menys d'un any, i amb mitjans més aviat escassos, el sobiranisme ha sabut desmuntar totes aquelles mentides amb un discurs racional i pacífic. (Per això mateix, els darrers articles d'aquesta setmana acusant el sobiranisme de "totalitarisme light ", "ramat" o moviment " kitsch " semblen, en el marc del debat de fons, irrellevants i pràcticament risibles.)
Davant d'un país immunitzat contra tanta violència verbal, al govern espanyol només li queda una única carta: fer servir Europa com a gàbia (o més aviat, com a carcellera) apel·lant a la seva capacitat de vetar l'accés de qualsevol país com a membre de ple dret. Això li hauria de permetre espantar la part més tendra de l'opinió pública catalana favorable a la consulta (aquella part que declara no saber què vol però que demana un debat obert) i fer que es faci enrere. Espanya ho té difícil amb una majoria del 80 per cent a favor de la consulta. En canvi, ho té més fàcil amb un 50 per cent d'independentistes si l'altra meitat perd interès a fer el referèndum. La demanda de democràcia dels catalans, que ara desperta tantes simpaties, es convertiria en un joc de grups polaritzats i de tensions inacabables. I Espanya hauria guanyat sense haver-se de pronunciar a favor o en contra de la consulta.
El bloqueig de la consulta i l'amenaça d'exclusió de la UE són les dues cares d'una mateixa estratègia política. Per adonar-se'n, només cal invertir els termes de la posició espanyola. Imaginem que Espanya acceptés, explícitament o ímplicitament, fer una consulta. Això equivaldria a legitimar la consulta i els seus resultats. I, en cas d'una victòria del sí, a acceptar un procés de secessió pactada. Espanya no podria excloure Catalunya de la UE perquè no tindria cap raó vàlida per fer-ho. Tot el procés s'hauria fet de forma civilitzada, com han pactat Londres i Escòcia.
Com que amb una transició negociada, sense cap cost de transició fonamental, el sí seria majoritari, negar la consulta es converteix en l'única sortida d'un estat presoner de la imatge gairebé sagrada de la unitat d'Espanya. Per això, durant la seva visita a França, el ministre Margallo va insistir que a Europa només es tenen en compte tres supòsits (territoris colonitzats, territoris ocupats militarment, regions on es neguen els drets i les llibertats fonamentals als ciutadans) per exercir l'autodeterminació i va afegir que cap d'aquests tres supòsits es dóna en el cas de Catalunya.
Margallo, potser intoxicat per l'estratègia del tot-s'hi-val, s'equivoca. Europa no diu res sobre aquest tema. De fet, el dret internacional només reconeix explícitament el dret d'autodeterminació per als territoris colonitzats. Els altres dos supòsits només apareixen als llibres de filosofia política. En concret, al darrer llibre del professor Allen Buchanan, Justice, legitimacy and self-determination (pàgines 353-359 de l'edició del 2007). Com que aquest llibre va ser publicat fa poc en castellà, entenc que algú en deu haver fet un resum al ministre i l'hi ha venut com una veritat de pedra picada. Ara, invocar Buchanan és perillós perquè aquest filòsof, un dels teòrics més refractaris a admetre un dret d'autodeterminació ampli, accepta una secessió unilateral com a últim recurs davant d'injustícies sistemàtiques, incloses la violació permanent d'acords autonòmics per part de l'estat central.
Més enllà dels llibres de filosofia, l'únic que sabem és el següent: que, en resposta a la independència de Kosovo, el Tribunal Internacional de Justícia ha dictat que el fet que només es reconegui un supòsit de dret d'autodeterminació no vol dir que autodeterminar-se estigui prohibit si aquell supòsit no es produeix.
En definitiva, la possibilitat d'un procés d'autodeterminació segueix intacte. Però exigeix, primer, tornar a centrar el debat en la consulta. Segon, aprovar la llei de consulta de manera accelerada. Tercer, fixar pregunta (clara i inequívoca) i data de consulta. Finalment, considerar una candidatura unitària a les europees o, almenys, un programa mínim (que puguin subscriure totes les candidatures) de dos punts: sí a Europa (pensem que a les europees del 2015 el vot a partits anti-EU pot arribar al 30% o 40% i la Comissió es trobarà molt sola) i sí a un referèndum d'autodeterminació.
