Misc 03/06/2014

L’abdicació i la tercera via

i
Carles Boix
4 min
L’abdicació i la tercera via

Tot i que feia temps que la monarquia espanyola patia una crisi institucional i de legitimitat greu, les darreres eleccions europees han precipitat probablement la decisió de Joan Carles d’abdicar en favor del seu fill Felip. Els dos partits que s’han repartit el poder a Espanya des de la Transició i que han estat garants de l’actual sistema constitucional a penes han rebut la meitat de tots els vots. El catalanisme, que sempre ha estat la punta de llança de les grans transformacions històriques que ha viscut (i patit) Espanya, n’ha sortit més reforçat que mai, amb un programa, el sobiranisme, que posa en qüestió, d’una manera radical i alhora pacífica, l’ordre polític existent.

No sabem si, més enllà de les dificultats personals del monarca i de les incerteses que generen l’economia i el mal govern espanyols, l’abdicació ha estat preparada per resoldre el problema català. Però sí que creiem que l’abdicació de Joan Carles obrirà un debat sobre la configuració de l’Estat i, molt especialment, sobre el procés polític engegat a Catalunya. I intuïm que les veus a favor del diàleg que no paren de sentir-se a l’estranger i des de sectors influents del món econòmic faran servir aquest acte de relleu generacional inevitable, i que en altres països més normals seria purament protocol·lari, per obrir la porta a alguna mena de transformació del model de l’Estat.

No és dolent que finalment les coses es moguin, i que es moguin en la direcció d’un canvi. Un canvi que deuen celebrar els partidaris d’una inconcreta tercera via o els qui senzillament frisaven per una oportunitat de sortir del cul-de-sac en què tant el govern com l’oposició s’havien ficat a Madrid. Avui sembla que es vulgui obrir un procés de transformació a fons, inclosa una revisió de la Constitució que fa tan sols una setmana era impensable.

A Catalunya, on hauríem de fugir de plantejaments ideològics sobre la legitimitat o la conveniència del sistema monàrquic, seria un error negar-se a escoltar les propostes de l’altra part, si finalment arriben. Però també seria un error acceptar, com es va fer durant la Transició i amb l’Estatut del 2005, negociar a partir d’una simple promesa d’iniciar un procés sense terminis i sense garanties de compliment, i amb l’Estat com a únic àrbitre.

L’opinió majoritària dels catalans pel que fa a la relació futura amb l’Estat ha arribat a tal punt que és legítim plantejar certes condicions abans de seure a parlar amb Espanya. Hi ha dos principis en els quals s’hauria de basar qualsevol futura negociació amb l’Estat.

El primer és el de la bilateralitat, és a dir, el compromís dels representants de l’Estat de deixar de considerar Catalunya una simple província -una part d’un tot inqüestionable-. Això comportaria reconèixer Catalunya com una entitat independent, amb l’obligació de negociar amb els seus representants en pla d’igualtat. El resultat, decebedor, de l’aplicació de la Constitució de 1978, el fracàs de l’aventura de l’Estatut de 2005 davant les Corts espanyoles, l’hostilitat de l’opinió pública espanyola i la laminació de la norma estatutària per part del Tribunal Constitucional són una conseqüència directa de l’estatus de minoria permanent que té Catalunya dins de l’ordre polític espanyol. Catalunya no té mai cap garantia que l’Estat complirà les seves promeses (quan, de tant en tant, en fa) i no compta amb cap institució neutral que pugui forçar Madrid a dur a terme els acords pactats. Aquesta situació només es pot resoldre quan, per fer servir un anglicisme, Catalunya i Espanya siguin equal partners polítics.

Des d’un punt de vista pràctic, el resultat mínim que caldria esperar d’un procés portat en aquests termes, independentment del seu aspecte formal, hauria de ser un blindatge total dels poders (en àrees clau des de finances fins a llengua) assumits per la Generalitat, amb mecanismes que garantirien que el soci minoritari mantindria el control sobre els seus propis afers -o, dit d’una altra manera, on el soci majoritari ja no podria imposar la seva voluntat sistemàticament.

El segon principi seria el de control democràtic, segons el qual els catalans tindrien l’última paraula en tots els acords establerts amb l’Estat. Aquest dret a decidir sobre el seu futur col·lectiu és, de fet, el que els catalans esperen exercir en la consulta que s’ha de celebrar al novembre, la qual, recordem-ho, inclou tant l’opció de la plena independència com la de la lliure associació amb Espanya.

Aquests dos principis comporten en la pràctica el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, un fet que l’Estat sempre s’ha negat a acceptar. Caldrà, doncs, un canvi de paradigma especialment difícil, en la mesura que suposaria renunciar definitivament a la idea que Espanya sempre ha tingut d’ella mateixa. És a dir, una segona Transició, potser més difícil que la primera, perquè ara no es tracta d’un canvi de règim sinó d’un canvi de mentalitat.

Jaume C. Major (del Col·lectiu Emma) és coautor d’aquest article.

stats