L’economia de Rajoy
Els països avançats s’enfronten a dos grans reptes des de fa unes tres dècades: la informatització i digitalització de l’economia, que està duent a la progressiva automatització (i desaparició) de molts llocs de treball, i l’emergència de nous països a l’est asiàtic que competeixen directament, amb costos laborals més baixos, amb indústries localitzades a Europa i l’Amèrica del Nord. Catalunya i sobretot Espanya no en són una excepció. Ben al contrari, la seva posició en l’economia internacional, la seva especialització històrica en sectors productius de valor afegit baix i mitjà o basats en l’ús intensiu de treball (tèxtils, mobles, joguines, etc.), les ha fet particularment vulnerables a aquestes transformacions.
El boom immobiliari va comprar temps a Espanya. Va amagar, darrere d’una eufòria excessiva, tant l’impacte inexorable del canvi tecnològic sobre el mercat de treball com l’erosió de la competitivitat internacional espanyola. Va retardar la necessitat de fer reformes profundes del marc institucional i econòmic que va cristal·litzar als anys seixanta (en el marc del desarrollismo franquista). I, de fet, va agreujar algunes de les febleses estructurals de l’economia espanyola. Entre el 1995 i el 2007, per exemple, tot i que el PIB espanyol va créixer a un ritme anual del 3,6%, la productivitat va caure un 0,7% cada any. A mitjans dels noranta, un universitari guanyava, de mitjana, un 25% més que un treballador amb la secundària completa. L’any abans de la crisi econòmica, a causa de la demanda de feina en la construcció, la diferència en els seus sous era negligible. Considerant aquesta estructura d’incentius salarials, no és gens sorprenent que Espanya encapçalés (amb Turquia i Malta) el rànquing europeu de joves amb la secundària incompleta.
La fi del boom immobiliari ha tornat a posar Espanya davant els reptes tecnològic i de la globalització que afecten la resta d’Europa. Per això mateix, la recessió, més enllà de la seva magnitud (en volum d’atur i caiguda del PIB), no ha estat una recessió estàndard. Les crisis normals tenen (o tenien) una estructura cíclica, amb un cert temps més o menys pautat entre la caiguda del consum i de l’ocupació i el restabliment de l’activitat econòmica i la reducció de l’atur a nivells baixos o tolerables. Ara, en canvi, hi ha la sensació que, fins i tot quan es recuperi l’economia, certs sectors s’hauran evaporat per sempre i que la recol·locació de la major part dels aturats no serà automàtica o no es produirà a curt o mitjà termini (i que, quan es faci realitat, haurà exigit ajustos salarials dramàtics).
Aquesta nova realitat no és exclusiva d’Espanya. L’atur ha baixat als EUA prop d’un 6%. Tanmateix, la població activa (és a dir, aquella que treballa o busca feina) ha caigut als nivells de fa trenta anys, probablement desanimada per la transformació del mercat laboral. En tot cas, la naturalesa d’alguns sectors econòmics clau del nord d’Europa (Alemanya, Escandinàvia, el Benelux, parts de França) i de certes regions dels Estats Units, amb un alt component tecnològic i capital humà alt, ha permès que aquests països s’adaptin amb més èxit que els del sud d’Europa.
Aquest context de canvis estructurals profunds explica per què el discurs de Rajoy sobre la recuperació econòmica és d’una gran buidor, tant pel relat i les solucions com perquè al carrer es rep com una peça retòrica completament desconnectada de les percepcions i sensibilitats d’una gran majoria. El govern espanyol tracta la recessió dels darrers anys com una crisi normal. I, per aquesta raó, la seva estratègia consisteix a esperar que l’economia es reequilibri de la mà de tres elements: un govern estable (que el PP defensa, seguint la doctrina econòmica més bàsica, que crearà el marc adequat per atreure nous inversors i negocis); una política d’ajustos salarials (per competir internacionalment), i un tipus d’interès zero (gràcies al BCE), que ha permès a l’administració central (les autonomies són una altra cosa) seguir una política fiscal poc estricta (el deute públic ha crescut uns quaranta punts del PIB).
No obstant, com que la recessió no ha estat una crisi normal, la resposta no pot ser normal. Sense el recurs a la devaluació i considerant la caiguda de la productivitat que es va produir durant el boom econòmic, l’ajust salarial semblava inevitable. Tanmateix, aquesta solució hauria d’haver anat acompanyada de reformes estructurals radicals en quatre direccions. Primer, un gran esforç en inversió educativa i el disseny d’un sistema d’infraestructures territorials racional (favorable a les àrees exportadores). Segon, una revisió completa del sistema autonòmic, que penalitza les regions més dinàmiques, crea unes bosses d’atur encobert (absorbit per ocupació pública poc productiva) a les autonomies de sud i l’oest de l’Estat, i incentiva la despesa inútil (i probablement el clientelisme) entre les regions receptores netes. Tercer, el desmantellament dels monopolis i oligopolis de les grans empreses espanyoles. Finalment, la reducció del frau fiscal i un sistema impositiu que pal·liï les desigualtats creixents derivades del canvi tecnològic actual.
